La filla arriba a la ciutat per estudiar els pisos amb aluminosi. Investigant les parets de Dante 56, recordarà fragments del seu passat oblidat. Pell i ciment començaran a esquerdar-se. L’AMIC ja no viu allà, però una absurda maledicció el fa tornar al barri una vegada i una altra. Quan es trobi amb La Filla a Dante 56, haurà de reprimir antigues pulsions per protegir el seu silenci. LA MARE va fugir de casa sense donar explicacions. Va maleir les seves parets i va jurar que marxava per sempre. Si torna a Dante 56, trencarà la seva paraula i un silenci de vint anys.
Pot amagar el nostre cos qualsevol passat? És la nostra memòria un mecanisme de defensa? Per què ens prohibeixen parlar de coses que no podem callar? I com pot sostenir una societat tantes violències silenciades? A Dante 56 volem donar llum a una foscor. Volem estendre un mal secret. Volem trencar un antic silenci. Ara no et podem dir què va passar a Dante 56, perquè hi ha coses que en públic no es poden parlar. Però quan entris a casa, les seves parets esquerdades t’explicaran tota la història.
La Cia Casa Real s’apropa a la realitat més que mai amb Dante 56. Pell i ciment. Un espectacle on, per primera vegada, les integrants de la companyia s’atreveixen a parlar de les seves foscors. Una obra sobre l’oblit que juga amb els recursos audiovisuals per portar a escena els laberints de la memòria. Una història íntima que es vol convertir en denúncia pública.
Vist el dissabte 28 d'abril de 2018 al Teatre Tantarantana de Barcelona
En la línia de textos teatrals i cinematogràfics dels darrers (o no) anys, la companyia Casa Real ens proposa un drama on durant uns 45 minuts ens va proporcionant peces d'un puzzle fosc i trist, de personatges que semblen haver dimitit de la vida, per joves que semblin, fins a treure's de sobre un passat que s'albira de forma boirosa, però que no s'aclareix fins als darrers 20 minuts de l'espectacle, on tot pren sentit: un sentit bastant macabre, per cert, però que toca un tema que dissortadament no podem dir que no sigui actual. I ja ho està sent des de fa moooolt de temps. Massa. Probablement des de que el món és món.
Desvetllar-ho no faria cap favor als espectadors que vulguin acostar-se al teatre a veure als tres intèrprets de l'obra, les dues actrius i l'actor, que alternant personatges (o no) i sobretot fent acrobàcies temporals (uns flashbacks, tot s'ha de dir, força ben definits i sense artificis) explicant la relació malaltissa que hi ha entre una jove arquitecta i un edifici, malalt com tots els del barri per l'aluminosi que va sortir a la llum fa uns decennis, especialment a determinades zones de Barcelona (Dante és el nom d'un carrer).
Ella i edifici, paral·lelament, van cap a un final, digues-li malaltia cutània, digues-li enderroc, que semblen inevitables. I malgrat tot, pretén salvar-lo sense fer cas d'un curiós fotògraf que ronda els edificis, qu empatitza amb ella i vol salvar-la d'unir el seu destí al de l'edifici.
Quan descobrim l'enllaç que la uneixen a ella, al curiós personatge (que durant molta estona no sabem què caram hi pinta en tot plegat), a l'edifici i a la mare de la noia (que va apareixent, i explicant-nos la tristesa d'una vida d'insatisfaccions), anem entenent la mesura de la tragèdia, que aviso que encara que podria tenir molta morbositat, se la evita de totes totes, ocorreguda als personatges, uns quants anys abans allà mateix.
Dir que als 40 minuts, i una mica molest amb tanta peça aparentment inexplicable i que no s'entenia, era difícil evitar la temptació d'abandonar la sala, cosa que per sort no vaig fer, doncs tot pren sentit al final. De tota manera, penso que és força equivocat fiar tota la virtut d'un text teatral a un final que exigeix un acte de fe tan important. Els textos teatrals han de tenir un desenvolupament que els vagin fent cada cop més interessants i t'atrapin. I no és el cas, al meu modest parer. Malgrat tot, allò que s'explica al final compensa, tot i que no del tot, pel temps que un ha invertit, i que té la consciència que hauria pogut ser, perfectament, molt més curt i intens.
En la part positiva, com ja he dit uns salts temporals desproveïts d'artificis innecessaris, i -això ja és molt personal- el retrat d'un personatge masculí que ha donat per moltes condemnes a la premsa groga (i quina no ho és?) al titllar-lo de monstre, i que aquí resta dibuixat com un simple humà, això sí, posant en evidència que no tenir males intencions i escudar-se en l'amor, no tot ho justifica.
Si voleu saber-ne més, només teniu una manera.