D'après une histoire vraie

informació obra



Vestuari:
Christian Rizzo
Companyia:
L'association fragile /, Christian Rizzo , Iguana Teatre, La Impaciència
Intèrprets:
Fabien Almakiewicz, Yaïr Barelli, Massimo Fusco, Miguel García Llorens, Pep Garrigues, Kerem Gelebek, Filipe Lourenço, Roberto Martínez
Il·luminació:
Caty Olive
Músics:
Didier Ambact i King Q4
Composició musical:
Didier Ambact i King Q4
Sinopsi:

Després d’assistir a una petita representació de diferents homes ballant una dansa folklòrica a Istambul, Rizzo es va sentir profundament emocionat. Ell es pregunta: “ha estat la seva dansa o el buit que han deixat en desaparèixer el que m’ha trasbalsat? Aquesta sensació m’acompanya des d’aleshores”.

A D’après une histoire vraie el coreògraf rememora l’emoció viscuda i la trasllada a l’escena amb vuit ballarins i dues bateries, imaginant un ball que sorgeix de les seves arrels folklòriques (concretament masculines i mediterrànies) per cercar una dansa col·lectiva sense signes d’identitat, sense la pertinença a un territori o a cap grup determinat. La música de les dues bateries es desenvolupa entre ritmes tribals i sonoritats de rock psicodèlic.

Crítica: D'après une histoire vraie

01/11/2014

Un mestissatge de rock i dansa genera un espectacle que, com poc, resulta interessant.

per Montse Otzet

Assistim a un concert de rock amb dos musics tocant en directe mentre individus fan saltirons per l’escena?, o el que presenciem és un espectacle de dansa a càrrec de vuit ballarins que s’interrelacionen mentre, allà al fons, hi ha dos individus tocant rock? Tant és com ho identifiquem, el que importa és que som davant un muntatge que ha arribat amb molta expectativa provinent del Festival d’Avignon on, sembla ser, va obtenir un èxit aclaparador.
Christian Rizzo va per lliure, i mentre el seu destí l’encaminava a consolidar-se com músic de rock, pel camí se li va creuar la dansa, però no la dansa en format reglat i escènic, sinó la que es ballava a les discoteques, on el coreògraf va descobrir una font d’energia.
Impressionat per la imatge que va rebre a Istambul d’uns homes ballant una dansa folklòrica, Rizzo crea D’après une histoire vraie, un muntatge que delata l’anarquia de l’home que crea una dansa que no es pot situar en cap territori, moda o corrent coreogràfic.
I d’aquí sorgeixen els pros i contres. Començant per les últimes, penso que un muntatge d’aquestes pretensions hauria de disposar d’uns ballarins de més alt nivell tècnic, malgrat que el que exhibeixin no és que sigui mediocre, però no surt de les exigències que pot tenir un bon ballarí de dansa folklòrica. En moments se’ls veu encarcarats i els hi falta fluïdesa en el cos i el gest, condició indispensable sigui quina sigui la disciplina de dansa que es balli. Quant a la coreografia, a vessar d’imatges de referència al sirtaki i danses populars, és excessivament reiterativa en la repetició de passos i composició de figures. Tot és previsible i és fàcil veure cap on anirà la següent frase coreogràfica. La sorpresa no existeix.

Però, sortosament, transcorreguda una tercera part de l’obra, la cosa s’anima amb la presència d’un ballarí que convida a un company a incorporar-se a la seva dansa, i així progressivament fins al final, on els vuit homes, que llueixen un bon mostrari de barbes, llargues cabelleres i calvícies, es reuneixen en una dansa conjunta que detona el nivell que el muntatge hauria hagut d’assolir abans.
Per altra banda, D’après una histoire vraie, és un espectacle que deixa pòsit per la seva noblesa en la composició, perquè és sincer i anàrquic, motius pels quals ens toca la pell. La música original de Didier Ambact, que el mateix compositor toca en escena junta a Thomas Calegari, és rellevant i impulsa els fragments brillants que, sens dubte, afloren i es recorden per damunt de la resta.