Assistim a un concert de rock amb dos musics
tocant en directe mentre individus fan saltirons per l’escena?, o el que
presenciem és un espectacle de dansa a càrrec de vuit ballarins que s’interrelacionen
mentre, allà al fons, hi ha dos individus tocant rock? Tant és com ho
identifiquem, el que importa és que som davant un muntatge que ha arribat amb
molta expectativa provinent del Festival d’Avignon
on, sembla ser, va obtenir un èxit aclaparador.
Christian Rizzo
va per lliure, i mentre el seu destí l’encaminava a consolidar-se com músic de
rock, pel camí se li va creuar la dansa, però no la dansa en format reglat i
escènic, sinó la que es ballava a les discoteques, on el coreògraf va descobrir
una font d’energia.
Impressionat per la imatge que va rebre a Istambul
d’uns homes ballant una dansa folklòrica, Rizzo
crea D’après une
histoire
vraie,
un muntatge que delata l’anarquia de l’home que crea una dansa que no es pot
situar en cap territori, moda o corrent coreogràfic.
I d’aquí sorgeixen els pros i contres. Començant per les últimes, penso que un
muntatge d’aquestes pretensions hauria de disposar d’uns ballarins de més alt
nivell tècnic, malgrat que el que exhibeixin no és que sigui mediocre, però no
surt de les exigències que pot tenir un bon ballarí de dansa folklòrica. En
moments se’ls veu encarcarats i els hi falta fluïdesa en el cos i el gest,
condició indispensable sigui quina sigui la disciplina de dansa que es balli.
Quant a la coreografia, a vessar d’imatges de referència al sirtaki i danses
populars, és excessivament reiterativa en la repetició de passos i composició
de figures. Tot és previsible i és fàcil veure cap on anirà la següent frase
coreogràfica. La sorpresa no existeix.
Però, sortosament, transcorreguda una tercera
part de l’obra, la cosa s’anima amb la presència d’un ballarí que convida a un
company a incorporar-se a la seva dansa, i així progressivament fins al final,
on els vuit homes, que llueixen un bon mostrari de barbes, llargues cabelleres
i calvícies, es reuneixen en una dansa conjunta que detona el nivell que el
muntatge hauria hagut d’assolir abans.
Per altra banda, D’après una histoire
vraie,
és un espectacle que deixa pòsit per la seva noblesa en la composició, perquè
és sincer i anàrquic, motius pels quals ens toca la pell. La música original de
Didier
Ambact,
que el mateix compositor toca en escena junta a Thomas
Calegari,
és rellevant i impulsa els fragments brillants que, sens dubte, afloren i es
recorden per damunt de la resta.
