Espectacle de cançons, on un grup vocal de quatre intèrprets
femenines, de rigorós negre, van oferint-nos diferents temes a capella,
sense cap més coixí sonor que les seves pròpies veus, sovint fent allò
que farien els instruments musicals, i deixant la part estrictament
cantada, a una o dues de les seves veus. Podrien recordar als grups
vocals femenins de mitjans del segles XX, entre els quals destacar les
Andrew Sisters, i un clar estil musical anomenat
close harmony.
El repertori, majoritàriament en anglès tret d’algun tema en francès i
en castellà, és força eclèctic, passant del musical (vaig creure
reconèixer dos temes de Víctor o Victoria, esplèndids per cert) a la
ranchera,
passant per John Lennon i temes que han passat fa pocs mesos per les
llistes d’èxits. En qualsevol cas, les versions són força reeixides, i
la interpretació de totes elles, solvent i efectiva.
Cal dir que, també, hi ha una part d’interpretació -i una petita
història- en tot l’invent, amb un estil minimalista però no exempt
d’efectivitat, que descansa en uns vestuaris negres i blancs que poden
ser tan clàssics com uns pantalons acampanats o provocatius com uns
tirants sobre blanc que ens porten inevitablement a ‘Cabaret’. Per tota
escenografia, utilitzen quatre cadires i dos faristols. En ells, dos
llibres que ajuden a establir el fil conductor: un de petit, una mena de
manual per a anar a una festa, del qual van llegint capítols entre les
cançons. L’altre, gruixut i gran, un diccionari on busquen paraules que
van sortint al manual, les definicions de les quals són amargament
iròniques, una mena d’enciclopèdia del desencant, femení, afegiria jo si
se’m permet, però que té les seves correspondències, segur, en l’altre
gènere. Tot plegat ens fa anar de la il·lusió a la derrota en el decurs
de l’espectacle, i li confereix un aire decadent, també pel ritme de les
cançons, potser massa lànguid. Seria aquest el però més important d’una
proposta força interessant en l’artístic: la sensació de lentitud, i
sobretot de pessimisme, que acaba -com a mínim en el meu cas- per ser
més que una proposta artística, un estat d’ànim amb el qual sortir de la
sala.
Fitxa artística
Direcció escènica i dramatúrgia: Delikatessen, amb la col·laboració de Llàtzer Garcia.
Intèrprets: Maria Casellas, Maria Cirici, Mònica Samit i Esther Westermeyer.
Arranjaments musicals: Marina Albero, Araceli Godina, Mònica Samit i Esther Westermeyer.
Percussió corporal: Santi Serratosa.
Il·luminació: Guillem Rodríguez.
So: Guiu Llusà.
Fotografies de l’espectacle: Ana Zaragoza Bermejo.
Vídeo: Johann Pérez.
Agraïments: Marisa Jiménez i Arnau Vinós.
