Dispara. Agafa Tresor. Repeteix

Teatre

informació obra


Autoria:
Mark Ravenhill
Direcció:
Josep Maria Mestres
Traducció:
Joan Sellent
Intèrprets:
Sílvia Bel, Boré Buika, Roger Casamajor, Àlex Casanovas, Mar Casas, Gonzalo Cunill, Mónica López, Carmen Machi, Àurea Márquez, Adrià Roca, Oriol Sans
Ajudantia de direcció:
Isra Solà
Escenografia:
Pep Duran
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Caracterització:
Toni Santos
Il·luminació:
Juanjo Llorens
So:
Ramon Ciércoles
Vídeo:
Mar Orfila
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:
La producció Dispara / Agafa Tresor / Repeteix del Lliure és una selecció de set peces breus, d’uns vint minuts cada una, que exploren els efectes personals i polítics de la guerra en la vida moderna. La guerra global vista de lluny i de prop. Els seus efectes devastadors en els països i en els éssers humans que els habiten. Un joc de la Playstation i una crua i terrible realitat. Mark Ravenhill, una de les veus més potents del teatre britànic contemporani, ens ofereix un al·legat contra la guerra que ens sacseja i ens obliga a abordar críticament els conceptes més estereotipats de llibertat, democràcia i drets humans.

Crítica: Dispara. Agafa Tresor. Repeteix

13/03/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

El teatre ha après, fa temps, a descobrir-se els propis fantasmes, destapar-se les vergonyes i mostrar les tripes més amagades. Aquella bona persona de Sezuan de Brecht, que s’ha de convertir en malvada per a sobreviure, som ara tots. Amb més o menys atenuants. Per això, la mirada que Ravenhill fa de la societat occidental és crua, cínica, dura. No admet excepcions: tothom és còmplice. Perquè el que no actua, justifica el que pega per ell. Les pors han aconseguit dominar la relació amb els altres. I el veí deixa de ser bo quan apareix una insinuació, sigui certa o no. En una societat en què les paraules llibertat i democràcia s’han convertit en franquícia que donen dret a atemptar contra tot allò que genera desconfiança, res és vàlid, no hi ha lloc on arrelar la bondat, la reconciliació.

Josep Maria Mestres presenta set dels 17 micropeces que Ravenhill va fer per a sessions amb esmorzars encarregats pel Festival d’Edimburg. Amb Joan Sellent a la traducció, han anat cosint trames imperceptiblement per detectar rastres d’uns personatges en les altres peces. Són subtils, potser innecessàries però, per moments, extremadament reveladores. És un molt bon treball d’interpretació de tot l’equip. El dolor que s’imprimeix a escena fereix a platea. Recorden el crit que esgarrinxava de la noia violada abandonada al desert del 2666? Doncs l’efecte es repeteix en el crit de la veïna de sota; en el de la dona que accepta voluntàriament fer una enquesta per poder menjar; en la que la detenen quan vol anar a veure a la sogra, que és a l’hospital. No hi ha innocents a l’ull de l’altre. La bona gent es revela inexistent. L’amenaça ha destruït la pau. I tot i això, Ravenhill, encara hi posat tocs costumistes (Garden Center, el 4x4...) i humor negre que engalta directe a l’estómac (l’assistenta de vol troba bé que torturin la veïna, perquè ella no se sent capaç de venjar l’amiga morta en un atemptat). Una proposta valenta tant radical com aconsellable