"Els valents sucumbeixen a la mort un cop només; els covards moren constantment" és una rèplica lúcida de Shakespeare que narra una divertida peripècia d'un apuntador, segons els Amics de les Arts. És també el joc de Double Bill de Javier Arozena cia. La peça, en contínua evolució, presenta dos treballs Der Held i Pausa Azul. El primer s'inspira en l'heroi i la seva lluita per aconseguir allò que necessita el poble que l'aixeca i el posa en un lloc d'honor i risc. Pausa azul és, en canvi, una reflexió meateatral sobrfe el pànic escènic; el moment abans d'entrar a l'escenari que, cada ciop, suposa major responsabilitat perquè el públic coneix la trajectòria i no es vol defraudar mai. En realitat, l'heroi viu la soledat i el risc de saber si el primer pas d'una batalla que ell projecta serà el que els durà a la victòria o a una èpica i tràgica derrota. És un pas similar al del ballarí que opta per entrar i posar en joc tot el prestigi que ha anat guanyant, funció a funció. I, algora, és una decisió de la pròpia comanyia, que proposa un espai un ambient, samb una escenografia mínima /de fet, tapada, un so que fragmenten i que distorsionen i una llum que és el revers de l'actor, el seu antagonic i el seu company de viatge.
La peça és molt oberta i permet que el públic imagini si l'heroi és el que es projecta amb la manta ignífuga daurada o el que el trepitja i supera (com qui arrabassa montanyes). La soledat és evident, sigui com sigui. I en aquest estadi el moviment del ballarí transita amb un equilibri i una capacitat de fer torsions amb el cos admirable. arozena balla expressant un sentiment que té dins i que el projecta amb els seu cos. Té una voluntat d'expressar aquesta emoció a partir d'una fina narració i un seguit d'accions que atrapen per un impacte visual excel·lent. No queda clara on acaba el primer treball i on comença el segon perquè els canvis de llums, de jocs amb el linòleum, de vestuari i de música traspassen per sobre dels dos corpus coreogràfics. En cada pausa, cada canvi, hi pot haver l'inici del segon treball. En realutat, no és tant important qperquè, en realitat el color emocional és similar. Segueix havent soledat, angúnia a l'abisme i, finalment, atreviment. El cos d'Arozena és molt dúctil desprès d'haver treballat amb molts coreògrafs. Té molta plasticitat i tant pot insinuar unes puntes de clàssiques (però qmb una esquena que trenca la verticalitat amb tota la voluntat) a moviments d'un autòmoata depurat, sense rebots en els extrems del moviment.
Balla l'emoció amb les cartogafies amb què se sent més a gust. I traspassa aquesta angoixa amb claredat. Perquè les accions són inequívoques reforçades per la llum, l'espai i el so. És una decisió compacta, que no amortigua el risc incloent part més fàcils i amables. Des d''una rigorositat en la que se sent còmode transmet i emociona. I l'última ràfega evidencia el pas defiitiu: la sortida a la lluita de l'heroi, d'aquest artista que no renuncia al seu art i que entén, que sempre anirà sedimentant, capa a capa.
