Hi ha humor negre. Hi ha crit desesperat. Hi ha una dansa que balla endins i somriu enfora. Hi ha ganes de revolta i alhora de comoditat d'un ésser passiu. Dramaburg furga en la contradicció de la societat sense revelar instruccions per desactivar aquesta narcolèpsia social. Es mou en un món aparent, de falsa realitat, que recorda propostes similars de Projecte Nisu, com podria ser Teeenage Dream i Shell. A escena, conflueixen diferents plans de lectura que plantegen múltiples interpretacions per a l'espectador. Si vol assimilar-ho tot, entrarà en col·lapse. És preferible, deixar-se amarar, que el text poètic caigui sobre les oïde si la vbista es deixi persuadir per una imatge decadent i que sigui la casualitat la que traci el viarany dramatúrgic. L'espectador és un ésser actiu però sense necessitat que ho vulgui intel·lectualitzar tot; que aquest tot arribi i es dipositi informalment sobre el temps i l'espai.
El cicle DespertaLab d'enguany arrenca amb una peça que investiga en la part més fosca i antipàtica de la societat i que no vol resoldre gaire res. Ho exposa. Ensenya les vergonyes, fa de mirall esperpèntic de Valle-Inclán que escup una imatge gens plaent. Ho fa amb un desordre volgut, amb uns personatges de molt diversa composició: Per una banda, hi ha el periodista, l'heroi que voldria fer reflexionar sobre petits fets quotidians que donin un cert aire de revolució a una societat que està adormida; per una altra, hi ha els models que són tot plàstic i somriure blanc (no es deixa percebre la seva buidor); per últim, hi ha els éssers postfuturistes que narren la història que sobreviuen al fi d'època però que no han après gaire res. En tot cas, sembla que el seu objectiu últim sigui dignificar les pauses del treball i seguir en vida, amb uns fills que disfrutaran de parcs temàtics de la devastació i que, més tard, seguirant escombrant cendra radioactiva.
El text de Carlos Perelló i la posada en escena del director Guillem Gefaell no dóna gaire espai a l'esperança. tot és, més aviat, inamovible, punk, fals. Els joves que als 68 buscaven la platja sota les llambordes, 50 anys més tard, s'esforcen a documentar que, sobre de les llambordes tot és corrosiu. Amb humor negre i amb un to romàntic desesperat. No future, fi d'època. Game over.
