El cantador és una operació del TNC de billar a tres bandes. Perquè suposa la reivindicació d'un autor i un text que el teatre català hauria d'abrandar com la literatura s'encomana a l'Oda a la Pàtria d'Aribau. Perquè crea una companyia de joves actors sortits de les darreres promocions de l'Institut del Teatre. I perquè troba la connexió del teatre popular i emergent del 1864 amb la manera de fer de molts grups d'aquest segle XXI. Si abans es trobaven en una rebotiga, ara ho fan en tot tipus de locals (més o menys institucionalitzats, com poden ser les fàbriques de creació a Barcelona). També volen imprimir a escena allò que els atrapa ara, com abans insistien amb pujar a les fustes "el catala que ara es parla", sense floritures.
El resultat del treball és divertit, tot i que hi hagi alguna clau del text que avui és sobrera (s'hi insisteix massa en qui son els pares d'el cantador, un noi de casa humil que ha prosperat com l'escuma). El grup d'actors en la primera sessió escolar demostrava diferents maneres d'estar a escena, i apareixia poc focalitzada, amb soroll pels voltants. Tot i això, hi ha instants brillants d'interpretació i alguna sorpresa com la noia que diu que estudiava al Conservatori (que, efectivament es marca una partitura ben lírica en el moment menys pensat) o la comicitat puntual dels criats. En l'obra, el director Xicu Masó ha decidit doblar els papers protagonistes, repartint versos heptasíl·labs el que dóna major acció a l'escena (quan podria haver estat un llast per al ritme, és un trencament que funciona).
No és una obra pensada per a grans intel·lectualitats. Ben al contrari, camina a ran de terra i juga a un punt de grolleria amable. Fins i tot, davant de la falta d'actors per a significar els exèrcits, contagien el públic a corejar la rima. Quan no escampen un cap divertidament per la platea. Ai, l'amor, ai, la mort de pega. Pitarra es riu de l'èpica sense el més mínim complexe.
