El cor delator

Teatre

informació obra


Autoria:
Edgar Allan Poe
Traducció:
Roger Batalla
Direcció:
Hugo Guzmán
Intèrprets:
Roger Batalla, Mariona Ginès
Interpretació musical:
Joan Rigat (violinista)
Ajudantia de direcció:
Carlos Roo
Il·luminació:
Bernat Jansà
Escenografia:
Hugo Guzmán
Vestuari:
Hugo Guzmán
Producció:
Teatro Calánime
Sinopsi:

El cor delator també conegut com El corazón revelador. Emmarcat en la literatura fantàstica, aquest conte és una mostra contundent de com s’ha de crear una atmosfera-en aquest cas asfixiant, al · lucinògena-, per mostrar-nos les fosques intencions de les passions humanes.

El muntatge, estrenat la temporada passada en l'Atriumlab, fa temporada ara al Versus.

Crítica: El cor delator

14/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Carme Tierz

A la subjectivitat fosca, tèrbola, d’Edgar Allan Poe li escau un espai escènic de reduïdes dimensions, un espai íntim capaç d’empresonar l’al·lucinada fantasia del poeta. Per aquesta raó, la proposta que signa Teatro Calánime –companyia dirigida per Hugo Guzman que, diu, busca l’equilibri entre el muntatge clàssic i l’experimentació– ha trobat en les sales de petit format un bon embolcall per atrapar i potenciar les pors que angoixen els personatges de Poe. Com al protagonista d’El cor delator, obsessionat per l’ull cec del vell amb què conviu, fins al punt d’assassinar i esquarterar l’home només per lliurar-se de la seva enigmàtica mirada. L’únic que aconseguirà amb aquest crim, però, és que la seva obsessió adopti una altra forma, encara més extrema. Primer a la Sala Atrium, i ara al Versus, Calánime ha aconseguit amb uns pocs elements reproduir l’atmosfera de malson de la narració, l’ambient malaltís que qualsevol aficionat als relats de Poe esperarà trobar.

L’espectacle és un llarg monòleg, molt respectuós amb el text i amb l’essència del conte original –que Roger Batalla, traductor i protagonista del muntatge, recita íntegre–. Una actriu-cantant (Mariona Ginés) i un violinista-actor (Joan Rigat) posen unes oportunes acotacions musicals a la follia del personatge, a banda d’interpretar dues figures torbadores: ell encarna l’home de l’ull cec, i ella, una poderosa presència espectral, una personificació de la Mort, que, malauradament, perd força a mesura que avança el relat. Perquè a El cor delator només cal retreure-li que no treballi més a fons les possibilitats dramàtiques i poètiques d’aquest espectre, així com que el punt culminant de la història –el fantasmal batec del cor de la víctima– es resolgui amb el grinyol d’un violí, un recurs que funciona bé en la resta de l’obra, però que aquí no arriba a donar-li la intensitat que la situació requereix...