Tu, t’has passat tota la vida fent el pallasso, i sentint-te ben orgullós de les rialles que han despertat les teves pallassades. I pertanys a una companyia que s’ha guanyat merescudament la seva bona fama en aquest món dels clowns , i que ha demostrat poder exhibir una marcada personalitat pròpia; la companyia Rhum&Cia. Però arriba un moment en el qual et preguntes què en pensarien de tu i del teu treball els teus nets o netes , en el cas que arribessis a tenir nets o netes. Et podrien potser fer-te sentir avergonyit , si per casualitat els hi sentissis comentar que l’avi va començar fent el pallasso , i que mai no ha sabut o no ha pogut anar més enllà de seguir fent el pallasso mentre s’anava fent gran? Doncs, mentre et comences a plantejar aquestes cabòries, resulta que un bon dia reps una trucada de l’actual director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, ni més ni menys que Lluís Homar en persona. I Homar et diu a tu i li diu a la formació a la qual pertanys que vol comptar amb un espectacle vostre per tal de programar-lo la propera temporada. Però que , això sí ( per alguna cosa dirigeix la companyia que dirigeix), aquest espectacle ha de partir d’un clàssic del Segle d’Or. Evidentment, la primera impressió és que se t’han obert les portes del cel de l’alta cultura: ara sí que podràs mostrar amb orgull ( als futurs nets en el cas que aquests arribin , i a qualsevol altra persona que vulgui menystenir la teva feina ) un currículum professional del tot seriós i respectable; ara sí que podràs tapar-li la boca a qualsevol que et digui que no has fet mai altra cosa que anar pels escenaris fent el borinot i lluint un nas vermell! Però després t’entra el neguit : I què en saps tu, dels Clàssics del Segle d’Or? I la veritat és que la llibreria del barri , tampoc no està massa be sortida en aquest apartat: l’únic clàssic del qual disposa, és la novel·la de Luis Vélez de Guevara “El diabló cojuelo”. Així doncs, no queda una altra: farem “El diabló cojuelo”!
I ara, no us prengueu tot això al peu de la lletra; tot plegat, forma part de la dramatúrgia que Juan Mayorga ha creat, per tal de fer conviure en un mateix escenari i en bona harmonia els dos universos que venen a coincidir en aquesta agosarada proposta: l’univers dels pallassos que per tal de fer-nos riure no dubten en renunciar a la dignitat i fer el ridícul ben a gust, i l’univers del teatre i la literatura del Segle d’Or, que presumeix sempre amb orgull de representar amb la màxima dignitat un dels cims de les lletres castellanes. Mayorga ha deixat dit que no vol fer adaptacions ,perquè prefereix centrar-se “en els propis errors”. I en aquest cas concret, fer una adaptació pura i simple (d’altra banda, quelcom gairebé impossible, donades les característiques del llibre del qual es parteix) , estava encara més fora de lloc. Mayorga ha tingut en aquest sentit l’excel·lent idea de posar-se ben metateatral, tot jugant a extreure-li el màxim de possibilitats a això de ficar el teatre dins del teatre. I s’ha posat a buscar de pas la forma d’aconseguir connectar ( tal i com s’havia proposat el mateix Homar a l’hora de posar en marxa aquest projecte) allò que en altres temps era literatura del tot popular, amb aquella part del públic d’avui en dia que no està massa o gens acostumat a l’humor popular a la manera dels clàssics, i que potser no ha vist cap mena de clàssic en tota la seva vida. Per la seva banda, a Ester Nadal li ha tocat la gens fàcil tasca de controlar des de la direcció el ritme de l’experiment i l’equilibri entre les seves dues vessants; i dit el que portem dit, i tenint en compte que el tarannà dels Rhum no convida precisament a la controlada contenció, ja es fan visibles les dificultats de la tasca.
La metatrealitat de tot plegat comença ja d’entrada en el mateix espai escènic dissenyat per La Closca, quer fica una mena de petita carpa de circ dins de l’escenari del teatre, donant-li així una immediata visibilitat als dos mons que estan a punt de començar a dialogar. I alhora, tot just iniciar-se la broma encara amb la carpa tancada, s’estableix un diàleg tan brillant com hilarant entre Joan Arqué (que s’ha pres molt seriosament això de donar-se un bon bany clàssic) i Jordi Martínez ( que no acaba d’entendre les ínfules que li han entrat ara a la seva companyia) ; un diàleg capaç de fer palesos de forma ben notable els grans encerts presents a la dramatúrgia de Mayorga, i l’irresistible talent còmic que exhibeix un cop més tota la troupe dels Rhum, començant per l’estat de gràcia interpretativa que mostren Arqué i Martínez en el seu magnífic frec a frec. Aquest primer tram del muntatge , sap com enxampar-nos a tots plegats, i deixar-nos ben convençuts de la gran diversió que ens espera quan l’interior de la carpa es converteixi en una evocació d’aquell Madrid del segle XVII que els personatges de l’obra s’entossudeixen en definir com “la Babilonia española”. Uns simples taulons de fusta que servirien també com a seients per al públic de la carpa, agafen llavors la forma d’aquelles teulades madrilenyes que el diablet d’aquesta historia es disposa a aixecar, per mostrar-nos amb humor les vergonyes acumulades al seu aparentment noble interior. Dels deus “trancos” ( la denominació que l’autor li va donar a aquesta desena de capítols) que integren la novel·la original , els que s’han fet més populars, són sens dubte aquells en els quals el dimoniet practica el voyeurisme aeri en companyia del jove estudiant galant perseguit per la justícia que l’ha alliberat del seu captiveri. I per cert que aquest dimoniet, fa també les seves bones referències a aquell “paradís perdut” evocat per Milton que tant de protagonisme ha tingut en aquesta edició del Grec. I també aquest tram, està resolt a l’espectacle de forma ben encertada .
Després, la mateixa narració de Vélez de Guevara , amb els seus salts geogràfics , els seus nous girs argumentals, i el seu precipitat final , li posa les coses més difícils a Mayorga. I Mayorga, arribat aquest segon tram , no se n’acaba de sortir, i deixa que la dramatúrgia s’emboliqui una mica massa amb ella mateixa, perdent així també una mica de vista el seu objectiu inicial. Els Rhum continuen desplegant talent interpretatiu, i continuen fent-nos riure. Però les irrupcions del present dels pallassos en el passat dels personatges que ara encarnen, esdevenen lleugerament reiteratives. El fil argumental vinculat a la novel·la , es fa massa difós. I per moments, els dos mons que havien començat a conviure amb força enginy i molta gràcia , semblen tornar a portar vides separades, mentre els apunts musicals dilaten en excés l’avança de la proposta. L’excel·lent pallassada clàssica que presenta la primera meitat del muntatge , no acabar d’arrodonir la seva excel·lència. Però tot i així, ens ve a demostrar de forma ben divertida que fer el pallasso no està renyit amb fer aproximacions rigoroses amb altres formes de fer teatre: quelcom que va evidenciar també , sense treure’s tampoc el nas vermell, la mateixa Pepa Plana, quan ens va oferir la seva no menys agosarada versió de “Un tramvia anomenat desig”. I ens ve a demostrar alhora que els clàssics no perden cap mena de dignitat, quan es deixen conduir cap a territoris escènics poc o gens explorats fins ara per ells. I per contra, es poden guanyar així uns quants adeptes més.
