Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys.
Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat.
No és gaire habitual veure quatre homes —alguns separats, però amb fills— a l'escenari parlant del desig o no de ser pares. Sembla com si el tema tabú estigués destinat només a ser motiu de preocupació de les dones que volen o no volen ser mares. I encara és menys habitual veure quatre homes a l'escenari engrescats amb una trama carregada d'humor i disposats a debatre una qüestió prou transcendental com la reproducció assistida.
Com que no és cap secret i la sinopsi d'«El favor» ha estat prou divulgada com a ganxo, esclar, diguem que el que aporta el to de comèdia o que surt del que és normal i entra en el camp de l'especulació personal dels personatges és el fet que sigui el personatge que vol ser pare aquell que demana als amics de tota la vida que li cedeixin el semen de cadascun d'ells per inseminar la seva parella. ¿Hi pot haver millor semen que el dels amics amb qui un ha crescut des de petit i a qui estima com si fossin una família?
L'autora Susanna Garachana, una actriu que ha picat molta pedra als escenaris i que porta el genolls pelats, coneix molt bé el joc i els esculls de la comèdia, però no cau gens en un registre barroer o excessivament popular sinó que basa la trama en un fort lligam de diàleg de situació que fa que els quatre protagonistes vagin creixent com a personatges a la vegada que es van també destapant i van posant en perill una amistat guanyada a pols quan són posats també a prova de fins on són capaços d'arribar cadascú d'ells.
L'actor David Marcé —l'aspirant a pare amb espermatozous endropits, per dir-ho en llenguatge amable— és el protagonista absolut de la feliç pensada. Marcé, actor de cinema i teatre, però conegut sobretot per les seves caracteritzacions a «Polònia» —el muntatge sembla per la seva nòmina una filial del programa satíric— mostra aquí la seva capacitat actoral amb un registre que el fa passar del més decidit a fer el pas al més amistós fins a l'anguniós de fer la proposta als seus amics i la frustració de la primera resposta després dels pros i els contres que, gràcies al sopar que ha organitzat amb ells a casa, aprofitant que la seva dona és de viatge per raons de feina, hi ha en la decisió de tenir o no tenir criatures. Plana en l'aire, ni que no s'esmenti, aquella maledicció tan coneguda que diu: «Cria fills i et sortiran corbs».
Els altres protagonistes de l'obra mantenen també un perfil interpretatiu que va de menys a més. S'hi passeja amb comoditat i bon fer l'actor Jordi Rico. Puja de to fins a gairebé explotar l'actor Eduard Buch. Es manté amb una aparent serenitat a vegades cínica l'actor Marc Rodríguez. La direcció de Xavier Ricart ha fet que cadascun d'ells no s'expressi només amb les paraules dels diàlegs sinó que ho faci constantment també amb el gest, les ganyotes, les mirades còmplices o els posats d'astorament davant dels detalls de la que consideren insòlita proposta que reben del seu millor amic.
«El favor» és una arrodonida obra de bulevard —un terme que per falta de tradició francesa no hauria de ser considerat pejoratiu i que sempre és millor que no pas dir-ne vulgarmennt “comercial”— que promet congregar espectadors habituals i no tan habituals al teatre amb la garantia que no en sortiran decebuts i sense que deixi d'aprofundir en una decisió tan transcendental per a futurs pares i mares com és la de continuar contribuint a la cadena humana, a pesar de les dificultats i el panorama de futur que hi ha a l'horitzó.
Malgrat ser una proposta eminentment teatral, «El favor» és també una d'aquells comèdies amb final feliç que per la seva estructura i la seva concepció fa la impressió que s'estigui rodant cada funció en un plató i això vol dir que té també tots els trumfos per passar a ser una bona proposta cinematogràfica o televisiva com ha passat aquí i a fora d'aquí amb altres comèdies de bulevard que no deixen mai els espectadors indiferents.(...)
