Dialogar, escoltar, unir, agermanar, consensuar, decidir, i crear un món per regalar al públic perquè facin amb ell el que considerin oportú. Això defineix “El juego del tiempo”. Un projecte de col·laboració a nivell internacional, on les diferents idees i estils tenen cabuda i s’unifiquen en una cosa concreta: una obra de teatre de formes animades.
Projecte en creació que es compondrà de 7 contes de 7 minuts de durada cadascun, dirigits per 7 directors internacionals. Al Píndoles es representen 2 històries dirigides per Liliana Palacios, de Colombia, (Alien) i per Manuel Dias, de Portugal (Death).
De nou al Píndoles, el festival que
recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes
emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles
produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma
accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i
complexes. Com en algun moment ja he dit, d’una manera semblant al que
passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden
explicar històries completes força bé.
Aquesta tercera edició ens porta un
festival i un entorn (l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel
barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un
públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha
caracteritzat aquest darrer cap de setmana.
Proposta més variada que mai,
segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes,
alimentades també per l’existència de sales especialitzades a la nostra
ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a
quedar-se. Llarga vida!
Espectacle fosc i altament simbòlic,
sense paraules, on el seu creador i intèrpret ens explica, al principi,
que va ser un nen víctima de bulling. El resultat és una ‘performance’
d’objectes i titelles, que podríem associar (sempre en la distància) a
una estètica ‘TimBurtoniana’ (especialment del malson abans de Nadal),
si se’m permet la comparació. El handicap principal va ser la
precipitació amb que certs moviments de titelles es van dur a terme, en
part perquè la banda sonora que sempre està de fons (i que marca cada
moment i escena) és d’una durada fixa, i donava la sensació que
enganxava al titellaire una mica per sorpresa, o que no donava el temps
necessari a gaudir de cada moment. L’estètica suggerida va ser
interessant, sobretot per als amants del ‘freak’ el ‘bizarre’, i
apuntava una simbologia fortament ancorada en la idea de la mort i el
naixement, la vida com a trànsit entre els dos moments, però donava més
la impressió de ser un primer intent que una obra madura i reeixida.
