El juego del tiempo

Nous formats

informació obra


Direcció:
Manuel Dias, Miguelángel Flores
Intèrprets:
David Zuazola
Dramatúrgia:
Miguelángel Flores
Sinopsi:

Dialogar, escoltar, unir, agermanar, consensuar, decidir, i crear un món per regalar al públic perquè facin amb ell el que considerin oportú. Això defineix “El juego del tiempo”. Un projecte de col·laboració a nivell internacional, on les diferents idees i estils tenen cabuda i s’unifiquen en una cosa concreta: una obra de teatre de formes animades.

Projecte en creació que es compondrà de 7 contes de 7 minuts de durada cadascun, dirigits per 7 directors internacionals. Al Píndoles es representen 2 històries dirigides per Liliana Palacios, de Colombia, (Alien) i per Manuel Dias, de Portugal (Death).


Crítica: El juego del tiempo

12/06/2017

Una raresa personalíssima

per Josep Maria Viaplana

De nou al Píndoles, el festival que recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i complexes. Com en algun moment ja he dit, d’una manera semblant al que passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden explicar històries completes força bé.

Aquesta tercera edició ens porta un festival i un entorn (l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha caracteritzat aquest darrer cap de setmana.

Proposta més variada que mai, segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes, alimentades també per l’existència de sales especialitzades a la nostra ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a quedar-se. Llarga vida!

Espectacle fosc i altament simbòlic, sense paraules, on el seu creador i intèrpret ens explica, al principi, que va ser un nen víctima de bulling. El resultat és una ‘performance’ d’objectes i titelles, que podríem associar (sempre en la distància) a una estètica ‘TimBurtoniana’ (especialment del malson abans de Nadal), si se’m permet la comparació. El handicap principal va ser la precipitació amb que certs moviments de titelles es van dur a terme, en part perquè la banda sonora que sempre està de fons (i que marca cada moment i escena) és d’una durada fixa, i donava la sensació que enganxava al titellaire una mica per sorpresa, o que no donava el temps necessari a gaudir de cada moment. L’estètica suggerida va ser interessant, sobretot per als amants del ‘freak’ el ‘bizarre’, i apuntava una simbologia fortament ancorada en la idea de la mort i el naixement, la vida com a trànsit entre els dos moments, però donava més la impressió de ser un primer intent que una obra madura i reeixida.