És una obra de les més famoses del repertori tradicional. es va estrenar al Teatre Bolshoi de Moscou, el 20 de febrer de 1877. Va ser reestrenada en una nova i exitosa escenificació el 27 de gener de 1895, al Teatre Marinski de Sant Petersburg, amb els actes primer i tercer coreografiats per Marius Petipa, i el segon i quart actes per Lev Ivanov.
En la versió creada per Alicia Alonso, la coneguda estructura argumental, coreogràfica i musical Petipa-Ivánov-Txaikovski se sintetitza en tres actes i un epíleg.
D'acord amb l'estètica del Romanticisme, el seu argument és una fantàstica història que inclou prodigioses transformacions, encantaments i monstres malignes, però en què apareix l'amor com una força triomfant sobre els més terribles poders. El llac dels cignes és una de les obres mestres de la història de la dansa teatral, que perdura com a exemple excepcional de l'estil, la tècnica i les maneres expressius de la dansa de tota una època.
Premi en la nova categoria de repertori i clàssica. Premis de la Crítica 2019
Pot avui dia resultar interessant una obra de prínceps, cignes i bruxots? Penso que sí, doncs tot depèn del rigor amb que es presenta un ballet de repertori que ens remet a la més pura tradició. Guardant les distàncies, seria comparable a un Shakespeare o un Molière: només s’aguanten quan el muntatge mostra un respecte als orígens i la interpretació traspasa la notabilitat.
I això és el que succeeix amb El llac dels cignes que el Ballet Nacional de Cuba ofereix sota la direcció i la coreografia d’Alicia Alonso. Una versió que, malgrat patir els inconvenients de ser representada en un escenari que resulta extremadament petit i d’exhibir uns decorats i un vestuari precaris, resulta atractiva pel rigor i el nivell d’uns ballarins formats en l’estil i la tècnica cubana, sens dubte una de les millors escoles de ballet del món.
De manera intel.ligent, Alicia Alonso ha fet una versió sobre l’original de Marius Petipa i Lew Ivanov retallant parts de pantomima i de transició, fet que aporta agilitat a un muntatge que conserva els fragments més coneguts com poden ser, el pas a dos del segon acte o els corresponents al cigne negre, entre altres.
Tots els membres del Ballet Nacional de Cuba fan una interpretació lloable i desperten admiració per la seva depurada tècnica i per un fet poc habitual en ballarins clàssics: donar matisos dramàtics a una tècnica que de per si pot resultar mecànica o anar cap un simple virtuosisme.
Cada execució tècnica va acompanyada d'una mirada, un gest o un sospir que dóna relleu als pesonatges reals i onirics de l’obra. Res es percep monòton o mecànic, ni tan sols els 32 fouettes que executa Annette Delgado, una ballarina que, pel seu caràcter interpretatiu, brilla més en el rol d’Odile, el cigne negre, que en el d’Odette, el cigne blanc. Per la seva banda, Dani Hernández exhibeix una presència noble i es mostra com un gran partenaire en el paper de Príncep Siegfried.
De totes maneres, sens dubte, la part més emotiva de la vetllada la va propiciar la presència d’Alicia Alonso saludant dalt l’escenari. El públic dempeus va rendir-se davant una dona de més de noranta anys, d’una artista que passarà a la història com la millor Giselle i que just aquests dies a Barcelona, coincidint amb el 70è aniversari del seu debut en el rol al Metropolitan Opera House de Nova York, presidirà la presentació del llibre Alicia Alonso o la eternidad de Giselle, escrit per Mayda Bustamante i publicat per Ediciones Cumbres.