La versió que presenta l’English National
Ballet de El Llac dels cignes posa de
manifest que perquè una producció arribi
a tenir un nivell quasi excels, com el
que assoleix la companyia anglesa, és necessari que tots els elements que la
configuren tinguin la mateixa categoria i exigència, i que cap desentoni.
El llac
dels cignes de L’E.N.B. és una obra mestra d’orfebreria
on totes les peces encaixen a la perfecció, on cada un dels elements està
estructurat amb saviesa com per tenir valor propi, però, per
damunt de tot, per formar part d’aquesta amalgama exquisida que proporciona el plaer d’emocionar. Sens dubte, el nom de Tamara Rojo, com directora
artística, capitaneja aquest muntatge però al seu mateix nivell es situen
artistes que donen solidesa al ballet.
Per una banda, l’encert que ha tingut Derek
Deane de crear una coreografia basada en la versió de El Llac de Marius Petipa i Lev Ivanov, aquella que amb èxit es va
estrenar l’any 1895, després de dos intents fallits. Per altra banda, el fet de conservar fragments coreogràfics addicionals
de Frederick Ashton, el coreògraf anglès
valorat per la seva riquesa de vocabulari i elegància en el gest. Aquesta
combinació coreogràfica proporciona fidelitat a la versió clàssica i fa que l’obra
avanci amb una solidesa i agilitat més que admirable, sense deixar de banda la dramatúrgia i la creació d’ambient que es percep en cada
escena; uns treballs excel·lents que donen
credibilitat a la narració i a les característiques de cadascun dels personatges.
En la posada en escena destaquen dos noms, per
una banda Peter Armer, l’artista plàstic que ha dissenyat una escenografia i un
vestuari generosos en imaginació, volums i textures, i Howard Harrison, creador
d’una suggerent il·luminació, els raigs
i ombres de la qual aporten els matisos oportuns a cada imatge.
Quant a interpretació, els ballarins de l’E.N.B.
demostren que dominen l’estil dels ballets clàssics, ja sigui en fragments de
virtuosisme tècnic, com en l’execució de danses de caràcter. En cada gest, en
cada variació, en cada fragment coral són com figures d’un quadre que prenen
moviment. Tant els artesans, com la gent de la cort assumeixen les seves
característiques de forma admirable. Mentre uns es mostren alegres i desinhibits,
els altres es desplacen en majestuositat
i elegància. Això a la vegada que uns éssers
onírics-cignes despleguen un moviment eteri admirable.
En una llarga desfilada de personatge, destaca
el de Rothbart, el bruixot que
converteix noies en cignes i que James
Streeter transporta a una dimensió extraordinària; el de Príncep Sigfrid que Isaac Hernández escenifica de forma notable, i el de Odette-Odile, el cigne blanc i cigne
negre que tan magistralment executa Tamara Rojo, una ballarina que ens deixa sense alè per la
seva velocitat i nitidesa en el gir i pel seu impressionant equilibri, doncs on
clava la punta de la sabatilla si pot estar llargs segons. Però Tamara enamora especialment
pel desplegament de matisos interpretatius que és capaç de mostrar i per la
gran subtilesa que posa tant en el gran com en el petit gest.
