La companyia de teatre alGalliner és una formació sabadellenca que porta més de 15 anys demostrant, oh sorpresa, que fora de la capital catalana també es fa teatre professional, una evidència que a vegades costa que s’entengui no ja en les administracions —això és, probablement, una guerra perduda— sinó també entre les sales i els programadors barcelonins. Quinze anys, doncs, picant pedra i, a més, sense concessions, amb projectes que no busquen l’aplaudiment fàcil i ràpid del respectable (cosa que probablement hagués aplanat el terreny) i proposen textos compromesos amb la realitat i amb el teatre mateix com Els justos, de Camus, o, aquesta mateixa temporada, El muntaplats, de Harold Pinter.
Que hi fem en aquesta vida? Qui som? Com ens relacionem amb el poder? Com es relacional el poder amb nosaltres? Podem qüestionar aquest poder o som simples ‘titelles’ del sistema? Preguntes com aquestes, i moltes més per l’estil les proposa implícitament Pinter en aquest text estrenat el 1957 i que rendeix un evident homenatge al Tot esperant Godot, de Samuel Becket, l’obra fundacional del teatre contemporani.
El premi Nobel de Literatura (2005) desplega totes aquestes qüestions en una trama austera, pragmàtica i en aparença senzilla protagonitzada per en Gus i en Ben, dos assassins a sou que esperen, en un soterrani, les ordres que el seu cap els envia a través d’un muntaplats per procedir a la seva pròxima missió. El conflicte s’esdevé, precisament, quan un dels dos comença a plantejar-se el per què de les coses.
Convé advertir, però, que estem davant de Pinter i això vol dir que la peripècia no es resoldrà, que l’argument no ens conduirà a una conclusió clara i plàcida i que, com a espectadors, haurem de mantenir una actitud proactiva per omplir els innombrables forats argumentals i intentar arribar a alguns de la infinitat de conclusions a les quals mena un text paradoxalment planer. Conclusions que, tot sigui dit, no seran agradables ni probablement esperançadores.
Textos com El muntaplats són una llaminadura per les companyies teatrals perquè tenen molts punts d’ancoratge des dels quals desenvolupar una dramatúrgia. El muntatge d’alGalliner, per exemple, n’explota contingudament la comicitat i, sense fer-ne un espectacle d’humor, ni molt menys, aposta per amorosir la proposta i ajudar la seva digestió per part del públic. La tria d’aquesta peça en un moment com l’actual, marcat per una pandèmia que ha enllustrat com mai els mecanismes d’instrucció del poder cap a la ciutadania, tampoc és gratuïta.
L’encert d’Albert González a la direcció és constrènyer el conjunt i evitar que es desbordi d’aquesta aposta d’humor retingut. I, també, transparentar-se per deixar que la feina dels actors i la seva sintonia en escena flueixi i llueixi. I Santi Ricart i Òscar Castellví encaren el repte amb creacions d’una consistència fora de dubte, mastegant les respectives rèpliques i construint personatges sòlids i complementaris. Tot plegat emmarcat en una escenografia asèptica i molt ben resolta de Mariona Ubia.
Que una companyia ‘de comarques’ proposi El muntaplats i l’executi amb els bons resultats amb els que ho fa alGalliner és un símptoma de normalitat i sanitat teatral que hauria d’aixecar no només un suport generalitzat sinó també la possibilitat que aquesta feina trobés el seu lloc a la cartellera del cap i casal teatral del país. A veure si el muntaplats fa arribar algun missatge esperançador en aquesta direcció.
