Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
Si tens dificultats, clica aquí
Rubén Ramírez va ser un nen prodigi. Com el Joselito o el Macauly Culkin. Va ser un d’aquells nens amb un talent innat per l’espectacle. Rubén es desvivia pel públic i pels seus aplaudiments. La seva gran virtut no tenia res a veure ni amb la música ni amb la interpretació. El seu fort era imitar personatges. La seva poderosa habilitat mimètica el va portar a estar al costat de personalitats com Luis del Olmo, Paz Padilla, Antonio Mercero o Javier Cámara. Durant els primers anys de la seva infància i adolescència va combinar l’escola amb platós de TV. Volava constantment de Barcelona a Madrid, sempre de la mà del seu pare, qui el cuidava i l’acompanyava a tot arreu.
Però un dia el telèfon deixa de sonar. Passa de tocar el cel a caure en l’oblit en un tres i no res. El món de l’espectacle no té pietat amb un nen de 12 anys. Ara en té 30 i com tothom, té una carrera, un master i cap feina. Per guanyar-se la vida ha de treballar de fuster en el negoci familiar amb el seu pare. Ha canviat els focus pels martells.
Ara el Rubén està muntant l’escenografia del nou espectacle de la Sala Flyhard amb el seu pare. Trobar-se de nou en una sala de teatre li farà reviure la seva història, el seu passat amarg, per explicar-li a un públic, que ja només existeix en el seu cap, com ha arribat fins aquí.
Malgrat tot sembla inventat, encara hi ha gèneres poc explotats en teatre que tenen molt camí per recórrer, i moltíssimes possibilitats creatives. Un clar exemple és el gènere documental, és a dir quan el teatre posa per davant l’explicació el més fidedigne possible d’una realitat. Si a aquesta voluntat de veritat, de no ficció, hi sumem el factor autobiogràfic i un format de monòleg, la combinació pot resultar tant estranya com atractiva.
I aquest és el camí triat per Marc González de la Varga i Rubén Ramirez per explicar la tragicòmica història real d’aquest xaval de 12 anys (el mateix Rubén) que amb només 12 anys va tocar el cel de l’èxit, un breu i cruel somni que no va continuar com un podia esperar.
Estrenat l’abril del 2016 a la Sala Flyhard, i reestrenat un any després amb una gira que ha passat pel Teatre de Cal Bolet de Vilafranca i també estarà al festival Serializados, El niño de la tele és un monòleg en el qual el mateix Rubén Ramírez explica en primera persona la seva vida, una aventura marcada per la seva aparició en nombrosos platós de televisió a la dècada dels 90 després de ser descobert per Luís del Holmo com un sorprenent i jove imitador.
Tot i que, d'entrada, pot semblar poc interessant la proposta d’algú que explica el “drama” dels seus somnis frustrats, el cert és que l’espontaneïtat, l’honestedat i frescor del Rubén acaben desarmant el més escèptic.
I és que, partint del mateix reconeixement de les seves limitacions actorals, el cert és que El niño de la Tele esdevé, gairebé sense voler-ho i sense voler dictar sentència, en una velada crítica a la part més fosca de l’èxit, sobretot quan arriba en una edat en què el que toca és jugar amb els amics i no pas passejar-se com un ninot de fira per les televisions. Situant-se tota l’estona al límit del que podria considerar-se una rabieta infantil d’algú a qui no li han sortit les coses com hagués volgut i que enveja l’èxit (merescut o no) dels altres, el que acaba redimint la funció és la capacitat de Rubén Ramírez de riure’s d’ell mateix una vegada i una altra.
Hi haurà imitadors millors i d’altres d'igual o pitjors que han tingut més sort que el desafortunat Rubén. Però resulta indiscutible la humanitat i tendresa que respecta la seva història. Tot i que durant l’espectacle un té la temptació de dir-li que deixi de fer el ploramiques, el cert és que un acaba identificant-se amb la seva humana frustració i és difícil no reconèixer que tots ens hem sentit alguna vegada com ell: amb la sensació que no tenim sort i que la nostra vida no és la que haguéssim volgut. En acabar la funció, vénen ganes de fer-li una abraçada, prendre unes copes i sobretot preguntar-li quina és la seva propera aventura, que esperem amb ganes. Molt recomanable!