Ha passat gairebé una dècada, des que Lara Díez Quintanilla va presentar “El sensespai” en forma de treball final de la seva formació com a psicoterapeuta de grups i famílies. Llavors, va voler escriure un text que vingués a fer anar plegades les seves dues vocacions, de forma que la psicologia es presentés fent bona parella amb el teatre. I el cas és que , ara que aquell treball final s’ha transformat en espectacle professional, cal situar el resultat a l’altura del millor de l’autora de “Eufòria”, aquell espectacle seu estrenat fa poc a la Beckett que no té res a veure ni amb cap concurs musical de TV3, ni amb cap sèrie adolescent d’èxit mundial.
Comptant amb un repartiment en constant mobilitat ( els dos personatges de l’obra seran interpretats de forma canviant per cinc actrius diferents), la Lara ens fica dins la consulta tirant a psicoanalítica ( tot i que potser no del tot rigorosa , des del punt de vista psicoanalític) a la qual ha anat a parar -no precisament per voluntat pròpia, sinó per indicació-exigència de la professional de la salut que porta el seu cas- una noia que acaba de protagonitzar un intent de suïcidi. I com he dit( o escrit) “protagonitzar”, és possible que entre vosaltres ja hagi aparegut l’ombra d’un frustrat acte suïcida que encobreix en realitat una mena d’actuació que és alhora una crida de socors. Doncs, no us penso donar cap pista ( els processos psicoanalítics requereixen el seu bon temps), però potser el que passa en aquest lloc que té accés al sensespai , no va ben bé per aquí. El que sí us puc dir és que, abans de compartir en pla voyeur amb la terapeuta i la pacient la primera sessió que ens presenta el text, tindrem ocasió de llegir els mails que s’han enviat la persona que ha derivat el cas, i aquella altra que l’està rebent. I aquest encreuament de mails ben significatiu, farà diversos actes de presència al llarg dels molt ben aprofitats noranta minuts de representació que, ja d’entrada, s’enfronten amb solvència al repte de fer creïble allò que a la realitat ,requereix un procés molt més pausat. L’autora i directora , potser cau lleugerament en la temptació d’accentuar una mica els estereotips dels dos personatges en aquesta primera trobada. El nerviosisme histriònic i reptador de la pacient, respon força a aquest estereotip, tot i resultar creïble. Però potser sembla a primera vista un xic més increïble, pel que fa a la terapeuta: tant el seu llenguatge verbal com el seu llenguatge físic, exhibeixen d’entrada una actuació ( i aquí, la paraula sí l’escau absolutament al que estem veient) tan defensiva, tan sotmesa al control impostat, que en realitat, gairebé sembla ser una invitació a que la possible pacient, fugi per cames de la consulta, doni per absolutament justificada la seva conducta, i no vulgui saber mai més res de la persona a la qual, en teoria, tenia que convertir en la seva orella confident.
Però Lara ens acabarà demostrant amb bons instruments dramatúrgics que aquesta impostació, respon a causes ben comprensibles. I a mesura que avancin les revelacions, i a mesura que anem entenent la veritable significació d’aquest sensespai que de vegades s’ha volgut presentar com a aixopluc, i a mesura que se’ns va fent comprensible el mirall que la terapeuta ha trobat en la seva potencial pacient, el terra de la consulta anirà també agafant la forma de mirall. L’excel·lent interpretació (en el cas de la funció a la qual vaig assistir , a càrrec de Montse Morillo i Anna Pérez Moya) , farà la resta. Arribat el tram final, l’autora ens condueix cap a aquella mena de terreny relliscós que pot suposar un perill per a la més benintencionada de les propostes. Però també en això, Lara demostra saber com eludir el perill: la seva forma d’acabar amb aquestes sessions, constitueix de fet l’encert més gran d’aquest ben encertat muntatge.
