He de dir, primer,
que la meva relació amb aquest espectacle és ben especial. Quan, al 2011, vaig
veure un assaig obert a un centre cívic de Barcelona, aquest espectacle que
havia dirigit el meu excompany de feina i amic Quique Culebras, ja els vaig dir
que miraríem de portar-lo pel circuit escolar, d'instituts, perquè em semblava
un magnífic espectacle, a més de necessari. Des d'aleshores ja l'he vist en 9
ocasions, en tota mena d'espais i per a tota mena de públics (adolescents,
públic general, programadors, Fira de Titelles de Lleida, Barcelona, poblets de
comarques, Centres Cívics), i si alguna cosa s'ha de destacar és el magnífic
text de Suzanne Lebeau, autora Quebequesa que ha dut molts dels seus textos per
a públic infantil i joves arreu del món.
Aquesta és la
història del la Elikia, una nena de 13 anys, i el Yousef, de 10, fugint d'un
campament de rebels d'una guerra africana on hi lluiten els nens soldats. En el
seu camí cap a la llibertat, ambdós recorren els seus records i angoixes: com
van ser segrestats, com es van conèixer, com era la vida al campament, com tots
en una guerra són dolents, i l'horror no distingeix entre bàndols. Un text
veritablement extraordinari, especialment quan pots veure'l i sentir-lo tants
de cops i t'emociona cada cop.
I aquest darrer
fet, també s'ha d’atribuir a la bona direcció i a la magnífica, des del punt de
vista de l'implicació, interpretació de les actrius: Eva Parets, com la
infermera Angelina, narradora de la història davant una audiència d'enviats
internacionals al conflicte, l'Adeline Flaun, com a petit Yousef, i la
esplèndida (com les altres, però una 'ratlleta' més) Sònia Espinosa, com a la
nena soldat, Elikia.
No caure en el
morbo i, tanmateix, narrar la història en tota la seva cruesa, creure'ns que
elles són -durant els 80 minuts de la funció- les veritables protagonistes i no
unes meres actrius, entendre la complexitat i crueltat d'aquest conflictes que alliberen
el pitjor de l'ésser humà... i acceptar com a natural la utilització de
màscares i ombres en molts moments de l'obra, és mèrit de director i
intèrprets, sens dubte.
I perquè,
doncs, un 7 com a puntuació global? Perquè alguns aspectes tècnics de
vocalització i projecció de veu són millorables en la major part de les
funcions, per part de l'Adeline Flaun (en ella es percep, però, l'esforç de fer
una obra en català o castellà, sent de Martinica), i especialment de la Sònia
Espinosa. Per part de l'Eva Parets, ben al contrari, reconèixer-li la seva
perfecta dicció i projecció, i una cosa que molts de cops no es valora:
l'impecable ritme declamatori, adient en cada moment al propòsit -interpretem-
de l'autora.
