El veneno del teatro

informació obra


Mario Gas dirigeix Daniel Freire i un dels grans noms dels escenaris i el cinema argentins, Miguel Ángel Solá, en un joc dialèctic sobre la vida i el teatre. Una de les peces més representades de la dramatúrgia valenciana del segle xx.

Autor:
Rodolf Sirera
Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Miguel Ángel Solà, Daniel Freire
Adaptació:
José María Rodríguez Méndez
Escenografia:
Paco Azorín
Il·luminació:
Juan Cornejo
Vestuari:
Antonio Belart
So:
Orestes Gas
Composició musical:
Orestes Gas
Ajudant de direcció:
Montse Tixé
Producció:
Teatros del Canal, CLECE, Concha Busto Producción y Distribución, Maji
Estrena:
Estrena
Sinopsi:

El primer projecte teatral de Gas després de deixar la direcció del Teatro Español torna a portar als escenaris barcelonins Miguel Ángel Solá, un argentí de sang catalana que ja va passar pel Teatre Borràs el 2010 amb Por el placer de volver a verla, però que es prodiga poc a la ciutat. Veure l’actor, que ha acumulat tota mena de premis al seu país, és tot un luxe, i més si protagonitza un duel teatral construït pel valencià Rodolf Sirera amb la precisió d’una partida d’escacs. Al París del segle XVIII, un aristòcrata convida un actor de fama a representar una obra que ell mateix ha escrit i per a la qual busca un realisme portat al límit. Però el text tracta sobre Sòcrates, el filòsof que va posar fi a la seva vida bevent una copa de cicuta. I el problema és que la veracitat amb la qual l’actor interpreta el moment del trànsit no sembla satisfer les ambicions estètiques del noble... Un muntatge íntim que ens parla de poder, submissió i de la frontera entre la vida i la representació teatral.

Crítica: El veneno del teatro

03/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Toni Polo

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat.

L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única.

A banda de la interpretació dels únics protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper important a El veneno del teatro. Mantenen aquest in crescendo que ens atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi. L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta) tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que, dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea.

Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.