El viento en un violín

informació obra


Tolcachir va ser actor de Daniel Veronese, un dels punts de referència de la nova dramatúrgia de Buenos Aires. Ara, Tolcachir ja és una veu pròpia.

Companyia:
Timbre 4
Autor:
Claudio Tolcachir
Intèrprets:
Inda Lavalle, Tamara Kiper, Miriam Odorico, Araceli Dvoskin, Lautaro Perotti, Gonzalo Ruiz
Direcció:
Claudio Tolcachir
Escenografia:
Claudio Tolcachir (concepció espai), Gonzalo Córdoba Estévez
Il·luminació:
Omar Possemato
Ajudant de direcció:
Gonzalo Córdoba Estévez, Melisa Hermida
Producció:
TEATRO TIMBRE4
Sinopsi:

Claudio Tolcachir torna a trepitjar els escenaris barcelonins, on ja ha triomfat amb muntatges com La omisión de la familia Coleman. Aquest cop, però, ha triat com a protagonistes una parella de dones que s’estimen i busquen desesperadament un fill, mares amb fills disposades a tot per garantir la seva felicitat i fills que no troben el seu lloc al món... Les històries de dues famílies de diferents condicions socials serveixen a l’autor com a excusa per interrogar-se sobre els límits de l’amor i preguntar-se si estimar-se un fill o una mare justifica qualsevol cosa, fins i tot fer mal a algú altre. Un treball intens dels actors, una dramatúrgia realista i fragmentada i un sentit de l’humor sempre present basteixen aquesta paràbola sobre l’amor en què tres famílies es fondran en una de nova i diferent. L’acceptació fa de l’escenari una finestra amb vistes a la vida: el realisme crític de Tolcachir i els seus actors en estat pur.

Crítica: El viento en un violín

04/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Dani Chicano

El viento en un violín és, aparentment, una comèdia que segueix els ítems que fan que el teatre de Tolcachir sigui fàcilment recognoscible. Diré d'entrada que La omisión de la família Coleman, potser per ser la primera –que ell portava a Europa i que jo veia, és clar–, em va semblar insuperable. A El viento en un violín també hi ha tot allò que distingeix Tolcachir, uns personatges molt marcats, una dramatúrgia molt sòlida, una posada en escena esplèndidament senzilla, en què en el mateix escenari es recreen fins a quatre espais diferents, uns diàlegs ràpids, àgils, enginyosos, un ritme altíssim, una direcció exigent, atenta, intel·ligent, i unes interpretacions brillants, amb força, que són un dels valors més ferms de la peça. La grotesca situació que es desencadena en aquesta obra acaba amb un final aparentment feliç, que és el que diferencia sobretot aquesta peça de La omisión de la familia Coleman, que em sembla molt més rodona. S'hi feien més presents, més enllà de la comèdia, temes com la família, la soledat, el pes d'allò que no es diu, seguint el mateix sistema que el director enuncia, que és assajar la tragèdia com si fos una comèdia. L'interès del text és escàs, fins i tot de la història; el més interessant de tot és com unes grans interpretacions funcionen per fer avançar la història; com Tolcachir és capaç de fer riure a cor què vols el públic i glaçar-li el somriure amb la rèplica següent, o com fa que l'espectador es pregunti per què riu de coses que, ben mirat, són una veritable tragèdia.