Els guapos són els raros

Teatre | Musical

informació obra


Autoria:
Enric Cambray
Direcció:
Enric Cambray
Intèrprets:
David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat, Enric Cambray
Ajudantia de direcció:
Queralt Casasayas
Assesoria de moviment:
Robert González (Director de moviment i cant)
Escenografia:
Anna Adrià
Il·luminació:
Anna Adrià
Coreografia:
Paula Vilasseca, Laia Molins (coreografia claqué)
Vestuari:
Anna Adrià
Composició musical:
The Mamzelles (Cançó de l’espectacle)
Sinopsi:

Els guapos són els raros és la història del Toni, el Bernat i en Marcel. Una comèdia que ens parla de l’èxit i del fracàs, de l’ambició, de les cares de la fama, de com la televisió i els grans esdeveniments mediàtics ens han modificat i ens modifiquen, però també parla de la crueltat de la nostra societat jerarquitzada des del moment en que naixem. El nom que et posen els pares, el color dels cabells o la forma del teu nas poden decidir en quin sac et posen a l’escola: els “guays” o els “nerds”. Però per què és així?

Els nostres protagonistes són tres “nerds” farts d’humiliacions i de fracassos, i han decidit posar fi a la seva dissort i convertir-se en els “guays”. El dia de la graduació a l’institut s’acosta i han acceptat una juguesca per part dels actuals “guays”: aquell dia hauran de competir contra ells davant de tot l’institut fent una actuació.

No serà gens fàcil, ningú els recolza. Estan sols però disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir el que ells consideren “la salvació”. Si guanyen viuran en pau, si perden seran uns “nerds” de per vida.


Crítica: Els guapos són els raros

22/06/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Andreu Sotorra

Plantejada la qüestio, el muntatge, que dirigeix Enric Cambray, sembla que neix amb la intenció d'arribar als espectadors més joves sense que en surtin amb la idea que no posaran mai més els peus en un teatre. Per això utilitzen recursos i un llenguatge que, a ells, que ja han superat la verola dels teenagers i que fa temps que s'afaiten, els han aparegut en el camí, però que als més joves que ells, els semblen ja invents superats. Vet aquí, doncs, que, al costat dels ous Kinder que apareixen en escena i que es troben a la sortida a 2 euros, si algú en vol, hi ha també la possibilitat que els espectadors no apaguin els mòbils, que interactuïn amb els intèrprets digitalment, que enregistrin un vídeo a la sortida confessant-se sobre el seu paper en aquesta vida, i que connectin amb el discurs dels tres personatges que, a més de presentar-se musicalment avalats per un grup jove com The Mamzelles, tenen com a ídol un altre grup que enganxa postadolescents, adolescents i preadolescents: els Manel, d'una de les lletres dels quals extreuen el títol, amb llicència de barbarisme inclosa, i algunes estrofes de les lletres s'inclouen com a text en algun dels minimonòlegs de cadascun dels tres protagonistes.