Els porcs també mengen verd

Teatre

informació obra


Ajudantia de direcció:
Albert Reverendo
Intèrprets:
Jacob Torres, Àngels Bassas, Teresa Urroz, Angel Roldán
Escenografia:
Sergi Corbera , Sergi Corbera
Vídeo:
David Murga
Assesoria de moviment:
Raül Perales
So:
Raül Juan
Il·luminació:
Luis Martí
Direcció:
Andreu Rifé
Autoria:
Andreu Rifé
Sinopsi:

“Una truja estirada està donant de mamar als seus garrinets. Els forts succionen amb desfici i no pensen deixar ni una gota de llet al més petit, que a poc a poc s’anirà quedant enrere. La mama veu l’escena però no mou un dit: prefereix complaure’s veient com els altres creixen ben sans per tal de seguir millorant l’espècie.”

La Rosa té dos fills, o dues bèsties… L’Adam és un artista fracassat. Així el titlla ella molt sovint. Massa. En Santi fa boxa i és el fort dels dos, però un sobtat accident l’ha deixat en estat vegetal. La Carol és la parella d’en Santi però estima a l’Adam. Ho intenta dissimular als ulls de la sogra però el seu perfum poc fi la delata. Amb l’accident d’en Santi tots quatre es veuran obligats a compartir un mateix destí demà, lluny de l’harmonia que avui semblen sostenir. Només és qüestió de temps: tic tac tic tac…

"Podem fer humor sobre qualsevol cosa? Podem fer broma sobre un acte terrorista acabat de cometre’s? O riure’ns dels discapacitats físics i psíquics? Heus aquí un debat espinós que comença per la incomoditat que provoca el simple fet de formular aquestes preguntes.

L’humor és perillós i seductor. També és incomprensible; no comprenem què és el que provoca que el nostre cos reaccioni, de sobte, amb uns espasmes notòriament sonors.

El que sí sabem de l’humor és que aflora en situacions extremes que duen la condició humana al límit. Sovint ens venen ganes de riure davant d’allò patètic, grotesc, denigrant, injust o violent, i en la majoria dels casos no gosem riure tot i que de ganes no ens en falten (si algú diu el contrari desconfieu-ne!).

I d’aquí aquesta proposta teatral que té per voluntat la de poder riure’s obertament amb la llicència que només ofereix la ficció –no la realitat!-. Una ficció dissenyada expressament per a fer conviure de manera descarada l’humor amb les misèries més descarnades de l’home (la por, la humiliació, la set de venjança…). I tot això amb l’esperança de poder trobar, a partir de la cara més fosca de la condició humana, el costat més lluminós de la mateixa: l’humor i l’empatia cap als nostres protagonistes."

Andreu Rifé

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Els porcs també mengen verd

12/10/2020

La venjança dels miserables

per Pep Vila

Penso que és un moment immillorable per riure'ns de les nostres misèries. De fet, sempre ho és, perquè la vida no tindria fonament sense el sentit de l'humor, i això és el que fa aquesta desaforada "Els porcs també mengen verd". Veurem una comèdia negre...de vegades amb xarxa...de vegades, no. Al principi riu de coses i persones vulnerables, la qual cosa podria ser èticament incorrecte; però a mesura que avança l'obra, és el mateix espectador que deixa de dubtar i es posa de part de la maquinació de la venjança d'aquesta parella d'autèntics desgraciats. 

I justament en aquest punt és quan arriba el millor: quan la parella salta sense xarxa, es deixa anar, quan la venjança ha estat acceptada per tothom. Es aleshores quan el públic riu amb la part més gamberra, la part més fosca de l'ésser humà, quantes més porcades fa la parella, fent honor al títol, millor que millor. 

Menció especial pel personatge de la Carol (Angels Bassas), una presència sempre imponent a l'escenari, algú sense filtres, que diu tot el que li surt del cor. Es pura passió, les deixa anar i es queda tan ample.

En definitiva, passem l'estona pensant que allò que estem veient podria ser una falta de respecte, però acabem mutant gairebé de forma surrealista. Com els protagonistes.