Sfumato. Llum de fideu

Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Vivim envoltades de persones i altres éssers vius. Fins a quin punt ens concerneix el seu dolor? Per què prenem en consideració unes vides i unes altres no? Quins límits té l’empatia i per què? És possible ampliar el marc de les vides que ens importen?

Sfumato és la temptativa d’obrir escletxes entre categories massa ben definides, l’intent de dissoldre els seus límits, difuminar-los, per a què hi puguin començar a circular simpaties, cures, solidaritats…


Ens agrada dir que Llum de Fideu fa teatre translúcid, perquè de les coses de què parlem en deixem passar només la llum. Això no sabem ben bé què vol dir… però alguns intents d’explicar-ho serien: que busquem fer un teatre nu i essencial; que apel·lem al sentit màgic de les coses, a l’obertura d’espais on la mirada es desubica i on es desperta la possibilitat del impossible; que no volem oferir una versió completa i tancada de la realitat; i que apostem per la creació d’experiències que transformin a l’espectador des de la vivència, des d’allò que justament no pot ser dit amb paraules.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Sfumato. Llum de fideu

22/10/2021

Coloms juganers, humanitat a l'abisme

per Jordi Bordes

El surrealisme trenca les convencions, gira les relacions dels personatges. I, per això, el col·lectiu d'humans es troba perseguint un colom amb bata de lampista que els hi va tirant molles de pa. Tràgicament còmic. En aquest món postpandèmic, que imaginen els de Llum de fideu, potser l'antropocentrisme ha decaigut i els coloms ara configuren un nou ordre. Com els de VVAA i el seu ARCAS2020 s'ha trencat l'ordre establert. Ara els homes procuren aguantar-se a la punta dels edificis (per allà on transitava un generós i revolucionari John Fisherman, de Money for free) fins que les mans cedeixen i cauen al buit. Amb una patacada espectacular.

Al peu de la xemeneia industrial, el colom aristòcrata comprova com els de la tribu segueixen amatents a descobrir el seu món humil i petit, de curta volada, arrapant-se a les canyes de bambú i coreografiant en el capvespre amb la llum i el vent. Els obrers sempre tindran una mirada curta, podria pensar el maniquí palplantat a les altures més ambicioses. En aquest món, les plantes caminen calmosament amb naturalitat, sense veure-hi però segurs del seu trajecte. I les mares peixos volten en bicicleta pel parc, sense por que ningú les capturi. I, en tot cas, procurant que hi hagi aigua a la peixera (potser per recollir la criatura a l'escola bressol) que guarda a la cistella de la bici de passeig.

La màgia trenca la lògica i deixa un somriure d'incredulitat i lucidesa a l'espectador. El permet imaginar molt més que cap joc interactiu de pantalles. Celebra quasi el silenci i té l'oportunitat de provar la fredor dels fanals i la rugositat dels troncs. El tacte instrueix. A la darrera estació, quasi contemplativa, la comitiva dels nous éssers desapercebuts (quasi invisibles) passen entre els peus dels pins amb jaqueta i pantalons. Estan arrelats. Qui sap si com a culminació d'un viatge, també en grup com si fossin el darrer ramat de turistes, (que ha arrelat tràgicament com els avis dels Amics de les Arts a Salvador) o preparant-se per a què els passi a buscar el guia de FreeTour. És només una broma? És un intent de poesia visual? És un teatre insòlit que convida a sortir de la zona passiva de l'espectador i que ho aconsegueix, des de la simplicitat.