El públic no va voler aplaudir la Constitució Espanyola. I es va haver d'aguantar per l'anunci de la Constitució Catalana. Cruel realitat. Els espectadors del Teatre Lliure (en una jornada puntual de sessió doble, dilluns en farà una altra amb un altre repertori) respiraven el llaç groc. I, si es fes una enquesta sortiria una unaimitat per defensar el referèndum pactat i, molt possiblement, una majoria a favor de la República. Però el teatre incomoda. És una de les seves funcins. I els dramaturgs que van acceptar el repte de signar un encàrrec sobre un fet que passa ara, que remou la ràbia (arran d'acytes com el 20-S, o com el l'1-O o com l'aprovació del nefast 155) van entendre que havien de fugir del treball pamfletari (fos del color que fos). El teatre busca l'empatia en l'altre. I auest és un exercici prou desavinent en aquestes dates, Però és el que ajuda a construir, en realitat, una societat més travada. Aquest pot ser un dels denominadors comuns dels cinc textos de dilluns passat. Passarà com amb el Torneig de Dramaturgia que serà l'embrió d'un text desenvolupat, més endavant? O es confluirà en una representació de microtextos?
Pàtria, d'Esteve Soler, fa una paròdia sobre el patriotisme de balcó. Deixant en la misèria aquell que no "camina com un patriota". I que perd tota la dignitat, fins i tot, l'amor de la seva parella, si es dóna el cas.
Vis-a-vis, de Victòria Szpunberg, és la representació de la realitat. Una ficció de realitat (Txell Bonet fent d'ella mateixa, de parella de Jordi Cuixart a la presó) va sumar els aplaudiments més llargs i càlids,i constants, una remor intensa. Perquè la seva rèplica era, en realitat, la seva contradicció diària. Viure l'absència. Reviure a l'escena els seus buits. Entendre que els zeladors, que els controlen des de la finestra de vidre, tenen un punt d'humanitat quan donen una manta per abrigar al nadó.
La peixera, de Marc Artigau, confronta de nou les dues maneres d'entendre el conflicte. És políticament correcte definir de rates els policies del Piolet? O assassinar peixets només pel seu nom (que, casualment, té un cert to monàrquic)? O castigar els alumnes a la sala de les escombres per no transigir en un referèndum no acordat per la mestra? Una sàtira que tensa i incomooda, novament. I que evidencia dues realitats, avui, prou irreconciliables.
Traïció, de Marta Galán, és probablement la peça que s'allunya més del fet quotidià, del que escup el Telenotícies cada dia. La que evidencia testosterona per les dues parts del conflicte i denuncia una política feta des de la imposició, sense l'afectivitat necessària per empatitzar amb els que segueixen, avui com a mínim, sense ser pat de la solució. La gent es mou per blocs que es poden instrumentalitzar i eliminar qualsevol capacvitat de reflexió, contradicció, raó, empatia amb l'altre.
Per últim, Constitució, de Guillem Clua, és una peça que solapa la Constitució del 1978 (la que Galán lamenta que no hi hagués cap mare de la Constitució) espanyola amb la futura catalana. El fons ressona molt similar, article a article, tot i que el matís de la per aprovar demostra una sensibilitat a la es minosires molt major que l'aprovada just després d'una fèrria dictadura. el joc està en creuar els article si dubtar quin articles és de quina Constitució. Com si digués que en aquest copmbat a dos blocs, en realitat, hi ha massa coincidències i incapacotat d'escoltar-se.
Sigui com sigui, el Lliure, la cultura, ha obert unanova àgora pr replantejar-ho tot. Un exercici potser de certa renúncia però que fa indispensable per a guanyar en tolerància i en buscar un camí honest i sincer (que no adormi res, que no imposi res) per a construir el que sigui i des de l'avui més emergent. Teatre necessari, que sacseja posicionaments enquistats de fa setmanes. Qui tingui mandra de replantejar-se res, no pot formar part d'una solució raonable.
