L'aula de l'institut femení de l'Iran d'aquesta obra testimonial d'un temps i d'un país és fosca, tenebrosa i està envoltada de miralls on només es reflecteixen les noies que hi assisteixen amb el nicab, el vel integral de rigor de color negre que els cobreix tot el cabell i part del rostre.
Com si fos una sala d'interrogatori d'una comissaria de policia, amb el mirall que només permet veure el que hi ha a l'altra banda, el professorat, la “senyoreta” com l'anomenen, o els directius de l'institut són personatges absents, marcats pel silenci, insinuats només per les rèpliques de les noies que s'hi enfronten. Són personatges que els espectadors han d'imaginar a l'altra banda del mirall on s'hi congria la por, la repressió i l'autoritat sense opció als drets mínims per a les dones i per a les noies iranianes.
És la primera vegada que una companyia iraniana posa els peus al Teatre Nacional de Catalunya. I ho fa dins el cicle «Altres mirades» que inclou també les peces breus del Festival ZIP i un acostament al Mediterrani del Líban o l'Europa de Brussel·les. Ha obert el cicle aquesta obra iraniana que ja porta uns anys de rodatge després de veure's a Bèlgica o Alemanya. Creada el 2018, la seva autora i directora iraniana, Parnia Shams (Nahavand, Hamedan, Iran, 1996) va obtenir diversos premis del Festival Internacional Universitari quan encara era estudiant a la Facultat d'Art de la Universitat Soore de Teheran on va obtenir la llicenciatura de grau de direcció.
Parnia Shams ha viscut en pròpia pell la por, la repressió i la censura que s'han imposat a l'Iran pel nou règim polític d'un temps ençà i que afecta molt principalment les dones iranianes i la seva vida quotidiana, principalment al carrer i els espais públics, però que les condiciona també en la vida interior i familiar.
La mateixa directora i autora Parnia Shams va ser expulsada de la universitat de Teheran quan es va negar a impartir cursos sobre temes islàmics. Cinc anys després d'haver estat premiada a la mateixa universitat per aquest espectacle de títol breu i verbal «(ÉS)», admet que avui probablement la mateixa obra no passaria el filtre de la censura del règim.
Per això, les representacions que es fan fora de l'Iran amb la companyia tenen el valor afegit de l'espectacle prohibit o, dit d'una altra manera, de l'espectacle que denuncia molt subtilment la situació que viu la població iraniana en aquest moment de reculada del règim cap al conservadorisme i la islamització radical.
Si pintar-se els llavis, per exemple, pot ser penalitzat a l'Iran, una de les noies de l'obra de Perna Shams ho fa provocant amb el gest les càmeres de seguretat que presumptament les estan vigilant permanentment a fora i dins de l'aula. Si posar-se d'acord per lliurar uns fulls d'un exercici en blanc és un gest de provocació, ho fan per defensar els drets que els han pres ara adolescents i que tenien des que eren petites. Si mostrar una aproximació entre dues de les noies pot semblar un gest adolescent i innocent, aquí de seguida és pres com una actitud sexoafectiva intolerable. Amb el que no compten les noies, segurament, és que la por, la repressió i la censura sempre tenen aliats a dins mateix i, en aquest cas, han de fer front a la denúncia d'una de les noies sobre l'actitud presumptament immoral de les seves companyes.
Parnia Shams situa set adolescents en aquesta aula d'ambient reclòs i en una classe de literatura on haurien d'entendre el significat de segons quins textos. Llegeixen obres clàssiques com uns fragments del bestseller «Savushun», la primera novel·la persa d'una escriptora iraniana com Simin Daneshvar.
El muntatge és tan breu com ho és el títol, «(ÉS)», una hora escassa. A banda que els espectadors fan una immersió en la llengua persa o farsi, amb el sobretitulat en català, «ÉS» té el valor de donar a conèixer una manera de fer i una manera de dir del teatre iranià. No cal un gran argument. L'obra no el té. I tampoc cal que busqui ser original. La vida de veritat acostuma a ser poc original. Només el recurs de la ficció del teatre amb personatges absents crea un mínim ambient d'intriga. ¿O potser Parnia Shams vol que a l'altra banda del mirall hi hagi també els espectadors i que siguin interpel·lats per les adolescents de l'aula?
Fora d'això, la sensació és que la directora i autora Parnia Shams explica uns fets en teatre que actualment, per la profusió de documentals, reportatges, notícies del dia a dia i també guions d'algunes pel·lícules iranianes, són, almenys aquí, prou coneguts i, per descomptat, prou rebutjats interiorment per la major part de la societat catalana d'aquest segle que, tret de casos excepcionals i puntuals encara existents i viscuts recentment com per exemple l'espionatge telefònic il·legal, no ha patit en pròpia pell la por, la repressió i la censura de la dictadura feixista que és la mateixa censura que es veu reflectida en els rostres descoberts i la manera d'actuar de les protagonistes iranianes.
Temps era temps, el teatre català també havia de recórrer a un llenguatge críptic i una interpretació metafòrica de la realitat que deia molt més que si s'hagués fet explícita. Era un teatre fosc i tenebrós com el de la companyia iraniana. Només els espectadors que van viure aquesta època aquí reconeixeran i valoraran en el teatre de la iraniana Parnia Shams que l'amenaça, ni que no es vegi a primer cop d'ull, sempre vigila amenaçadora des de l'altra banda del mirall, tant si t'hi reflecteixes com si no amb el nicab, el vel integral de la vestimenta persa que ho tinta tot de negre i fosc com una tenebrosa gola de llop. (...)
