El destí els va unir de forma casual i a partir
d’aquell moment, Gelabert, Novarina i Maicas van posar en marxa una maquinaria
per edificar un deliciós i màgic muntatge convidant a compartir aquest viatge a
Borja Ramos i la seva música, Conxita Pons i les seves llums, i Lydia Azzopardi
amb el seu disseny de vestuari.
La comunió entre els tres primers creadors,
autors del concepte original, és extraordinària i provoca un encaix sòlid en el
qual no té lloc cap esquerda ni xerric. Escrit en l’aire ens convida a endinsar-nos
en un món poètic que transgredeix fronteres tradicionals, que barreja mots col·loquials
amb paraules cultes, que utilitza la veu i objectes per crear poemes visuals,
aquells que ens condueixen cap al món de Brossa, al surrealisme i avantguardes.
Un univers del qual Gelabert sempre s’ha sentit proper i fascinat i que ara té la satisfacció de
poder-lo desenvolupar i mostrar des del seu món metafísic , amb la complicitat
de les paraules de Valère Novarina i les intel·ligents instruccions escèniques de Moisès Maicas.
En la maduresa, Gelabert assoleix una llum especial, una combinació
de seguretat i frescor a les que si suma una pinzellada de bogeria. Un còctel
extraordinari a l’hora de representar més de seixanta personatges i
descontextualitzar paraules i objectes, com també vulnerar canons establerts.
Els mots surten de la boca de Gelabert com
una continuïtat del seu moviment construint una simbiosi excelsa o un antagonisme
visual. Imatges on les paraules demanen
acció i el ballarí l’ofereix des d’un gest elegant, còmic o grandiloqüent, depenent
de les característiques que reclama cada personatge.
Una successió d’escenes teixeixen accions en
les quals l’intèrpret apareix sol o acompanyat per uns elements escènics que
comparteixen el protagonisme del moment. Cordes, un gran rectangle mòbil que tant
fa la funció de taüt com d’habitatge, papers que esdevenen màscara, un
sofisticat ventall que transmuta
depenent del moment, són alguns dels objectes, obra de Toni Giró, que aporten sorpresa teatral i ens remeten, en
determinats moments, a l’ il·lusionisme del mític Fregoli.
Tot aquest univers surrealista queda potenciat
per l’excel·lent composició musical de Borja Ramos que utilitza una cavalcada
de notes, ritmes i efectes sonors que donen el to precís a allò que està
succeint, com també ho fa la il·luminació de Conxita Pons amb l’encert de crear
ambients. Lydia Azzopardi, participa en aquest univers vestint el cos que ella tan coneix amb robes i
materials de línies elegants i suggerents.
Llarga vida a aquesta petita gran obra.
