Risc, investigació i repte. Tres paraules que figuren en el programa de mà i des d’on s’han de
mirar els solos que no tenen res de convencionals. Des d’aquest punt d’observació
es pot gaudir de cadascuna de les peces, valorant aquests ingredients com part
important de l’obra acabada però que no perd mai el moviment d’avançar dins el
seu procès.
Tres ballarines espanyoles eren les encarregades de protagonitzar uns solos
de coreògrafs de renom, però la lesió de Sandra Marín va propiciar un canvi en
el programa.
Olga Cobos va reemplaçar Marín fent de taloner amb un solo de Russell
Maliphant, col.laboració gens fàcil dins un programa en què tot està molt
encaixat. En benefici de tothom la seva intervenció s’hagués pogut estalviar
doncs va quedar molt al marge del que vindria després.
Iratxe Ansa i Jone San Martin són dues ballarines de nivell que tenen un
currículum trufat amb noms tan rellevants com Netherlands Dance Theater i William
Forsythe, per citar-ne només dos d’una llarga llista. La seva maduresa física i
artística (Iratxe té 37 anys i Jone 47),
són uns valors afegits que fan que les coreografies resultin més que interessants.
Iratxe interpreta Guts, un solo
de Rafael Bonachela que, inspirat en les paraules del poeta Rumi “balla quan finalment surtis del pou. Balla
quan t’hagis arrancat les benes….”, crea
un moviment abstracte ple de subtileses, que la ballarina trasllada per l’escenari
enmig d’uns adients canvis de llums i envoltada per diferents músiques de Bach,
que el violinista Sergi Alpiste interpreta en directe.
William Forsythe dóna l’estructura i
fa l’esborrany de Legítimo / Rezo, un
peça que Jone San Martín omple, segons les seves decisions, amb gran imaginació.
L’obra, amb un colpidor to dramàtic, propicia l’aparició d’un personatge estrany
que emet una escala de sons guturals mentre el seu cos es remou i retorça enmig
d’un soliloqui.
L’ultima peça, Esculpiendo el vació és
el resultat d’un treball que van fer les tres intèrprets, Marin, Ansa i San
Martin amb el coreògraf Jacopo Godani, només que degut a la lesió de Marin a l’escenari
de la Sala Ovidi Montllor, l’obra ha estat interpretada només per les dues
últimes.
Opressió, complicitat, angoixa, suplica, pregaries, enfrontament…tenen
cabuda en el context d’aquesta coreografia que troba el seu millor valor,
deixant de banda l’execució, en l’extraordinari treball audiovisual del
fotògraf Rahi Rezvani i en la coordinació escènica i un espectacular disseny de
llums que ha fet Jacopo Godani.
