En les darreres dècades, el fenomen del narcotràfic mexicà ha canviat radicalment. Les substàncies s’han diversificat, el consum ha augmentat, la violència s’ha tornat més crua i les organitzacions s’han professionalitzat encara més. Després de sorprendre’ns amb Montserrat (Temporada Alta 2013) i Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán (Temporada Alta 2014) la revolucionària companyia Lagartijas tiradas al sol torna al festival amb un altre espectacle de teatre documental arriscat i colpidor. Está escrita en sus campos ens apropa a la història del narcotràfic mexicà a través de la vida d’El Tigre, un raper i petit narcotraficant.
Mèxic pateix una greu malaltia que és la violència. Des de la distància
reconfortadora costa d'imaginar els diferents drames patits pels seus
habitants, que en els últims anys s'enfronten per regions a un veritable
estat d'excepció. El principal instigador d'aquest clima de violència
és el narcotràfic, un agent del terror capaç de crear situacions tan dantesques com difícils de pair. En contra d'aquest mal es revolta la companyia mexicana Lagartijas tiradas al sol, que visita el festival Temporada Alta per quarta ocasió després d''El rumor del incendio' (2011), 'Montserrat' (2013) i 'Derretiré con un cerillo la nieve de un volcán' (2014).
'Está escrita en sus campos' és el títol de la peça que ens porten enguany, escrita, dirigida i interpretada per Francisco
Barreiro. El mecanisme és senzill: per una banda trobem una exposició
divulgativa sobre la història del narcotràfic mexicà, amb un
conferenciant que en clau de hip-hop ens alliçona sobre els lligams pocs
dissimulats entre el món il·legal de les drogues i les polítiques
d'estat mexicanes. Per altra banda, en paral·lel, se'ns obre la finestra
cap a la història d'El Tigre, un raper i traficant a petita escala la
tragèdia personal del qual és analitzada pels monòlegs d'escena i pel
suport dels vídeos testimonials.
L'interès de la proposta rau en
l'ús dels recursos del teatre document, pilar fonamental de
l'estructura, que atrapa l'espectador des del primer moment. Les cançons
en directe de l'actor mimetitzat en el personatge del cantant tenen
també la seva gràcia testimonial. La proposta trontolla, però, en
allargassar-se, en repetir fins a les quasi dues hores les opinions d'un
grup reduït de testimonis i una estructura que d'esquemàtica termina en
repetitiva. La manca d'un final possible per unir de forma més clara les dues línies expositives també acaba per passar factura al conjunt.