Eva i Adela als afores

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Sílvia Bel/ Montse Germán, Rosa Renom
Escenografia:
Marc Salicrú
Il·luminació:
David Bofarull
Vestuari:
Berta Riera
Caracterització:
Noemí Jiménez
So:
Àlex Polls
Ajudantia de direcció:
Ruben Homar
Producció:
Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia
Autoria:
Antonio Vivaldi
Direcció Musical:
Jordi Savall
Sinopsi:

L’Adela, una dona de 53 anys que s’ha instal·lat a viure en un solar ha conegut l’Eva, de 45 anys, a qui li agrada l’esport i corre per la ciutat i treballa, cada cop menys convençuda, en una feina inestable i de sou miserable. Una conversa misteriosa entre dos homes, que l’Adela confessa haver sentit amagada darrera d’un banc d’un parc públic, submergeix les dues dones en una estrambòtica especulació de possibles assassinats i actuacions de salvament urgents. L’Eva i l’Adela dubtaran fins al darrer moment sobre si han o no d’intervenir, sobre la versemblança de la història i sobre elles mateixes i el món que els ha tocat de viure.

Crítica: Eva i Adela als afores

25/03/2017

Intrignats personatges per un conte apocalíptic

per Jordi Bordes

Mercè Sàrrias ha volgut crear dos personatges femenins extrems, estranys, amb alguns brots psicòtics que els fan reaccionar de forma imprevisible en el seu autoexili a la indigència. Viuen en una societat a punt d'esclatar, en què els serveis bàsics han passat a ser moneda de benefici del capitalisme més deprevat, sense escrúpols. La situació de la parella, que vol viure apartada de tot, sense esma per a res, si no a viure el seu desterrament en què volen viure l'emoció de veure com madura un tomàquet, d'una tomaquera esquifida recorda prou als Dies feliços de Samuel Beckett (la darrera versió va ser al Lliure de Gràcia, al 2014). és un món amb un futur molt poc prometedor. 

Sílvia Bel (tot i anar amb el braç immobilitzat a causa d'una inoportuna caiguda poc abans de l'estrena) i Rosa Renom són dos personatges tant esquerps com empàtics. Que han sabut trobar l'amistat en aquesta relació d'entrega desinteressada. Viuen en una mena d'abocador a esquenes de tothom, viviont de les engrunes, dels dipòsits d'aigua oblidats i, probablement, poc sanejades. Tene nuna voluntat de, des de la misèria, voler fer un Bé al Món, aturar la Maldat. Com si fos un Timó dAtenes. O com aquell univers de supervivent enmig de la deixalla i les ombres de Wasteland, inventat per Lluís Danés. Al treball interpretatiu que furga en matisos  prou inestables volgudament, li acompanya un espai inquietant, que contrats el blanc dels dipòsits d¡'aigua amuintegats amb el verd dels racons. I una projecció que escup una evident imposició. No s'entén on volen anar a parar aquestes dues antiherois, incapaces de revoltar-se amb astúcia ni d'adherir-se al sistema. Tot és decrèpit, acabat, impossible de redreçar. Una apocalipsi que, sense girs o denúncies efectivament cau al pou davant la mirada atònita d'un públic que espera un cop (cap a l'esperança o la tragèdia) que arriba en tot cas, molt plana. Llàstima.