Un monòleg protagonitzar per la Gemma Martínez (tot s'ha de dir, acompanyada magníficament amb el piano i la veu de la Paula Sendim) i escrit i dirigit per la Lara Sendim. Es defineix com a 'monòleg musicat, que no musical' en la seva presentació.
Bàsicament, al que assistim tots els presents és a una introspecció d'una dona (probablement de més edat que la que aparenta l'actriu, que d'altra banda ho fa esplèndidament) que està en crisi. Una crisi que la fa autoflagelar-se sense concessions, culpar-se ella mateixa, culpar els altres (especialment l'altre, tot i que en un moment puntual), esmicolar la realitat, que no és altra cosa que el que tots i totes tenim a dins, per a intentar recomposar-se de nou, al final, havent baixat als inferns del desconsol i veure la paret insuperable que barra el pas entre un mateix i el seu futur. I ho fa d'una forma tan analítica, exposant cada argument i el seu contrari, com no sabent què quedar-se, que ratlla el retrat que Woody Allen sovint feia, fa anys, de les neurosis dels urbanites novaiorquesos, d'un cert nivell social i cultural, allunyats de les exigències de la realitat 'real', si se'm permet la redundància.
La vida és un camí, que molts de cops consisteix en pujar muntanyes i baixar per valls, i en aquestes darreres un/a no pot veure ni tenir present la perspectiva de quan mires des de l'alçada. I en el text, la protagonista es troba clarament en una vall profunda i fosca: sota l'excusa inicial d'un exercici terapèutic d'escriure's una carta a sí mateixa, per a llegir-la en un futur indeterminat (Serrat ho reflectia poèticament en 'aquellas pequeñas cosas', si bé les que apareixen fortuïtament), es desencadena un judici sobre què pot tenir sentit a la vida en aquell moment.
Pel que fa a la direcció, dir que un text tan profund i dens s'ha dotat d'una varietat de recursos -el piano i la música, a voltes cantada, córrer, nedar, escriure i estripar un paper, per llançar-lo després a un cubell, i un llarg etcètera-, que lluny de ser un artifici per a no veure a una actriu asseguda durant una hora i mantenir l'atenció, aconsegueixen facilitar-nos la digestió de la catarsi monumental a la qual estem assistint, i que en sí mateixa ens lliga a la cadira. Uns més, uns altres menys, tots tenim una part d'aquesta dona a dins, tots recordem aquestes descarnades reflexions, les emocions desbocades, caure'ns a nosaltres mateixos del pedestal...
No sé si calia, però és d'agrair que finalment, en el fons del pou, aquesta dona relativitzi el judici que sobre ella i els seus actes fan els altres, i en conseqüència ella mateixa.
Com fa molts anys em va preguntar un bon amic sortint de veure 'Mi cena con André' (sobra dir que us la recomano), 'És possible evolucionar i madurar sense patir?'. Probablement aquesta mateixa pregunta ens farem al sortir. I moltes d'altres.
I per acabar, després de parlar breument amb la directora i autora, atesa la terrible complexitat interior que vol retratar l'espectacle, encara hi ha coses que molt probablement s'ajustaran en un muntatge que roman viu, afortunadament.
nunOff 2015 > Lara Sendim: Exacte from cligbcn productions on Vimeo
PD. Hem de seguir recordant als espectadors, abans de començar, que cal desconnectar, o com a mínim deixar en silenci, els nostres mòbils. Una part d'una delicada representació teatral pot malmetre's per un sol espectador que se n'oblidi.
