Sembla que va ser ahir, però resulta (la Sala Flyhard ens ho recorda a la seva web) que ja ha passat més de mig segle des que, l’estiu del 1973, el hip-hop va néixer de forma oficial. I des de llavors , la presència del hip-hop en particular i de les danses i els ritmes urbans en general, no ha fet altra cosa que anar-se fent cada cop més potent, fins arribar a escolar-se a espais que semblaven inabordables aquell llunyà estiu de fa més de cinquanta anys. Sense anar més lluny , el hip-hop juga un paper fonamental al major fenomen que ha produït el teatre musical al llarg de la darrera dècada, l’extraordinari “Hamilton” de Lin-Manuel Miranda que, per cert, inclou també alguna que altra memorable batalla de galls freestyle, a l’estil de la que ens ofereixen els pares de la Cloe aquests dies a la Flyhard. I la cosa no s’acaba a Broadway i al West End: el hip-hop ha entrat també amb força als més il·lustres escenaris operístics. Qui ho dubti, només té que buscar per youtube l’antològica coreografia que Bintou Dembélé va crear al parisenc teatre Opéra Bastille ara fa un lustre per a l’òpera ballet de Rameau “Les indis galantes”. O , sense moure’s de youtube i anant-se cap a OperaVision, , assistir a la representació de “Revoluzione e nostàlgia”, una mena d’espectacle jukebox construït a partir d’extractes de diverses òperes juvenils de Verdi que ara mateix s’escenifica al cèlebre Teatre La Monnaie de Bruxelles.
Però deixem de banda l’alta cultura , per tal de constatar que el hip-hop i derivats tenen alhora un enorme protagonisme al món de la publicitat: ens faltaria temps i espai, si volguéssim esmentar totes les marques que l’inclouen a les seves campanyes, a l’hora de promocionar productes (bàsicament, roba i calçat) especialment adreçats al consumisme més juvenil. Tot i que hi ha marques amb prou bona vista comercial com per a saber que aquell producte que és capaç de saltar-se les fronteres marcades per l’edat i arribar a tota la família , té una perspectiva de vendes encara més prometedora. I aquest és el cas de la marca fictícia -però ben versemblant - que Marta Aran i Pau Coya (flamant recent guanyador de dos Premis de la Crítica, el Premi Revelació i el Premi Novaveu) ens presenten a “Fake It, fes-ho veure fins que et surti”. Donant-li una mica la volta a la dita popular, ben bé es pot afirmar que la família que compra unida, roman unida. I per a tal que això pugui passar, i per a tal que la sessió de compres tingui com a objectiu que aquestes, s’orienten cap a una única marca, cal alhora que la marca munti una campanya publicitària basada també en la unitat familiar. Es tracta de buscar un nou rostre ben jove que passi a convertir-se en la imatge de la marca, amb tots els beneficis econòmics i tots els contractes futurs que això comporta. Però per aconseguir aquest triomf, no en hi ha prou en ballar tan bé com ho fa la Cloe, aquesta noia de 14 anys, gairebé 15, interpretada a l’espectacle de forma ben captivadora per Cloe Amores: cal també que les habilitats artístiques vinguin acompanyades d’un impecable marc familiar , i que tant la persona aspirant al premi com la resta de familiars es comprometin per escrit a complir una sèrie de condicions ben estrictes. La resta , depèn ja també de l’escrutini popular que s’expressa de forma contundent (però sovint, sotmesa també a contundents canvis d’orientació segons com bufi el vent) mitjançant les xarxes socials.
I si vols transmetre una bona imatge de família unida, què millor que transmetre la imatge d’una família que fins i tot balla unida? Així és com ho veu el Jaume, el pare de la Cloe, ell mateix un boig pel hip-hop que, en altres temps, va aspirar a aconseguir gràcies al ball la fama i la projecció que ara té a tocar la Cloe, si és capaç de guanyar-li la partida al xaval que s’ha convertit en el seu únic rival. I ja que abans parlàvem del Broadway d’ara mateix, només ens cal viatjar cap el Broadway de fa més de seixanta anys, per tal de comprovar que hi ha coses que no canvien mai, encara que els temps semblin canviar molt. El 1959, Jule Styne i Stephen Sondheim estrenaven el mític musical “Gypsy” que, per cert, Antonio Banderas té previst estrenar també en un futur pròxim al seu teatre malagueny. I la gran protagonista d’aquella obra inspirada en les memòries de la cèlebre ballarina de striptease Gypsy Rose Lee, no era altra que la mare de l’artista, ella mateixa una artista frustrada que no dubta en utilitzar les seves dues filles i hipotecar si cal la seva vida , per tal de veure realitzats els seus personals somnis d’èxit i fama. No es pot negar que, en molts sentits, el Jaume en té quelcom d’hereu d’aquella Mama Rose que aspiren a interpretar totes les gran dives de Broadway (el paper, és un bon bombó) quan arriben a l’edat madura. Que els pares de la Cloe estiguin vivint una crisi matrimonial que sembla abocada a la fi del matrimoni, és un detall sense importància: el que cal es preservar les aparences ben maquillades. I el que cal també es fer-li entendre a la Cloe que allò que desitja el pare és també exactament el que desitja ella, encara que potser no s’avingui del tot al que desitja la mare.
A partir d’aquesta premissa argumental, Aran i Coya construeixen una ben tramada comèdia amb tocs lleugerament dramàtics que entra de nou a formular la pregunta que ja es podien fer en altres temps els espectadors de “Gypsy”, que ens podem fer tots plegats a cada moment nosaltres mateixos quan comprovem els de vegades ben tortuosos camins que segueixen les ànimes famèliques de fama per tal d’ assolir l’anhelada celebritat, i que s’acaba tenint que fer també aquesta família a punt de dissolució familiar que, malgrat tot, fa tot el que pot per guanyar el concurs que ha de garantir-li a la filla el seu accés al paradís de les marques sostingudes per bons publicistes: tu, què faries, per assolir el triomf ? Tal i com ja anticipa el títol de l’espectacle , arribats a cert punt i en segons quin context, allò que importa no és si estem escenificant o no una falsificació vital, sinó la versemblança que li sabem donar a aquesta falsificació. I això, el tàndem que ha creat el text, sap transmetre-ho amb habilitat, acurat sentit de l’humor apuntalat en aquell punt de rerefons dramàtic abans assenyalat, i agilitat textual. Afegiu-li la també la ja esmentada bona presència escènica i encara millor presència coreogràfica de la Cloe , i les dues molt eficaces interpretacions de Marta Bayarri, i d’un Sergio Matamala que també sembla portar el hip-hop corrent-li per les venes, i ja ens queda clar que som davant un nou afortunat encert de la Flyhard, totalment afí a la línia de programació seguida per la sala. Però allò que acaba d’arrodonir la representació, i que alhora sap com dissimular les lleugeres mancances que presenta un text potser massa amable com per a acabar de reflectir tota la mala maror que corre darrera aquestes decisions familiars i aquestes manipulacions mercantils, és l’excel·lent treball de direcció signat per Mercè Vila Godoy. La directora potencia els encertats salts narratius ja presents al text, li treu un excel·lent partit a la convivència entre el streaming i l’acció real que planteja el muntatge, i sap com integrar a l’acció fins i tot aquell espai de la Flyhard que mai havíem imaginat que podia acabar convertir-se en escenari virtual d’una part de l’espectacle: un cop més , la premissa minimalista segons la qual , menys és més, es fa realitat entre aquestes quatre petites parets , ara farcides també de hip-hop familiar i de batalles de galls que deixen a la vista les disfuncions familiars que no et pots permetre, si vols donar el salt definitiu cap a la fama mediàtica .
