Fauna. Romina Paula

Teatre

informació obra


Temporada Alta es reivindica com la porta d'entrada de la dramatúrgia Iberoamericana enguany. Des de ja fa unes quantes edicions, manté molt pròxim el batec del millor teatre que es cou a Buenos Aires. Romina Paula va ser una de les darreres presentacions. Ara, la dramaturga presenta un nou treball que juga a confondre realitat i ficció a escena, tot barrejant la trama d'una actriu que vol portar la seva vida al cine. Què és veritat i què construcció dramàtica? Una nova ocasió per a posar a prova la capacitat d'interpretació d'uns actors que, sense res, ho ensenyen tot.
Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Autoria:
Romina Paula
Direcció:
Romina Paula
Intèrprets:
Esteban Bigliardi, Rafael Ferrom, Pilar Gamboa, Susana Pampín
Escenografia:
Alicia Leloutre, Matías Sendón
Il·luminació:
Matías Sendón
Producció:
El Silencio, El Cultural San Martín (Buenos Aires), Festival d’Automne à Paris, Théâtre de la Bastille (Paris), Théâtre Garonne (Toulouse), Espaces pluriels (Pau), Temporada Alta 2013
Sinopsi:

La nova obra de l’autora i directora argentina Romina Paula havia de fer parada al festival. Aquí l’hem coneguda, apadrinada i aplaudida amb El Tiempo todo entero, i aquí es veurà la tercera història que ha escrit. L’ha titulada Fauna i amb ella fa un pas més enllà. Paula ja ens ha demostrat que té la mà trencada en construir escenes naturals i cosides amb els petits gestos de la vida. Ara les posa al servei d’una història que en són dues: la de Fauna, una gran actriu de qui es vol portar la seva vida al cinema, i la de l’actriu i el director que volen fer la seva pel·lícula. Si sempre és fina la línia que separa la vida del teatre, en els muntatges d’aquesta jove artista esborrar-la del tot és un plaer.

Crítica: Fauna. Romina Paula

23/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Cal entendre que és un intent de Romina Paula per a buscar un públic més ampli, un teatre de major aforament. Per això, l'espai escènic és molt més ampli i obert i la trama supera el discurs habitual de la conversa de menjador. Ha optat per un joc metateatral en què els actors són, a la vegada, personatges de l'escena (teòricament real) i intèrprets del que ha de ser una escena d'una futura pel·lícula (ficció). En realitat, però la ficció parteix de fets teòricament verídics (la biografia de la poetessa Fauna). Aquest joc fa que la peça desperti contínuament fronts a l'espectador, que li costa entendre saber de què va l'obra. Es fa amb la volntat de despistar i, certament, ho aconsegueix. Altra cosa és que, aporti gaire més que la desubicació contínua del públic...

Aquest distanciament espaial també fereix de mort les interpretacions de cau d'orella, tant celebrades de la factoria de Buenos Aires. El text no arriba amb claredat (en part provocada per unes fustes mal fixades i massa sorolloses), la interpretació no pot ser tant subtil; es desfà aquella teatre de la veritat. El que arriba al públic és, més aviat, la caricatura més grotesca dels personatges, els seus moments més extrems i això no ajuda a conciliar-se amb lobra perquè ho simplifica: per una banda, els flls de la poetessa Fana que són a la vegada feréstecs i de profunda cultura i el drector i l'ctriu jove del film, hipòcrites i presoners d'una relació amagada, que es trencarà en el procès d'assaigs.

La conclusió és fosca, amarg: en la seva intimitat cada personatge se sent sol i desamparat i enveja algunes facetes dels altres, a qui vldria estimar, però, en realitat, no en sap.