Fedra. Lolita Flores

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lolita Flores , Juan Fernández , Críspulo Cabezas, Eneko Sagardoy, Tina Sáinz
Escenografia:
Monica Boromello
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
Composició musical:
Mariano Marín
Vestuari:
Almudena Rodríguez Huertas
Vídeo:
Bruno Praena
Ajudantia de direcció:
Álvaro Lizarrondo
Autoria:
William Shakespeare
Traducció:
Salvador Oliva
Sinopsi:

Fedra, la reina de l’Illa del Volcà, està malalta: ni menja ni parla ni dorm. Els metges són incapaços d'esbrinar l'origen del seu patiment i el país sencer camina preocupat pel seu estat de salut. Alguns diuen que s'ha tornat boja. Uns altres, que les llargues absències del seu espòs, el rei de l’illa, han acabat per devastar i assolar el seu cor, però ningú coneix la veritat i tots s'equivoquen. I és que la gran responsable de la dolència de Fedra no és una altra que una passió que la turmenta des de fa temps i que ja no pot reprimir; un erotisme immoral i impúdic, un desig violent i indòmit, un amor presoner i indecent.

Crítica: Fedra. Lolita Flores

17/01/2019

Caure dins del volcà de la sobreactuació

per Jordi Bordes

No s'entén com encara es poden proposar versions com aquesta. La controvèrsia malaltissa de Fedra que s'enamora fatalment de qui no deuria (alguna broma pesada dels déus deu propiciar aquesta relació incestuosa entre fill i madastra), té un relatiu interès si no es s'interpreta des d'una Veritat absoluta. La versió de Paco Bezerra busca trobar un vestuari atemporal, d'apartar-lo de la versió més sentida dels grecs. I fa ben fet. Però el treball actoral que signa el director Luís Luque és inexplicable. Perquè, tot i disposar d'un espai escènic conceptual, d'un audiovisual suggerent i un espai sonor absorbent (potser el que demostra que ho havia camí per dur a algun lloc aquesta adaptació) els actors es troben despullats, desconnectats de tot. També del text. I dels seus personatges. Sembla com si, a força d'estaticisme, clavant els peus a terra i fent que només la veu sembli dolguda (el seu cos és inert, en la majoria de les escenes) puguin salvar el temporal. 

És cert que el públic ho aplaudeix omplint la platea i aixecant-se en la tercera salutació. Però la peça no commou, en tot cas, se celebra veure una Lolita Flores en el paper d'actriu que intenta enamorar a Hipòlit i al públic. Si és pel que fa a escena, no ho aconseguirà mai en cap dels dos. Probablement, els espectadors li aplaudeixen la seva popularitat (innegable). Ben diferent és el treball que Lolita va fer amb La plaza del Diamante; tota una filigrana d'emocions, sense, pràcticament moure's d'un banc. La versió se suma a l'intent que va fer Sergi Belbel amb Emma Vilarasau (Fedra, Romea, 2015) i exalça en la memòria la versió de Marília Samper amb una proposta ben bruta de F3dra, dirigit per Pep Pla.

Ho hem vist aquesta temporada com un personatge tràgic pot esdevenir empàtic (Kassandra), com el pes de la història arrossega els peus i el fatalisme (Una Iliada) o com es pot explicar una història de Troia i de l'Odissea, amb unes teles i el cant a cappella (Troia de Cor de teatre). Els clàssics grecs aguanten molts colors, però exigeixen ser tractats des de d'una veritat interior. Si no, en comptes de foscor dolorosa, produeix un inacabable desig de sortir per cames del teatre. Llàstima.