FS2- Sinfonía escénica de la relación

Circ

informació obra


Autoria:
Melisa Scioscia
Intèrprets:
Ingrid Esperanza, Melisa Scioscia
Coreografia:
Teresa Valenzuela
Il·luminació:
Melissa Scioscia
Interpretació musical:
Jan Benz
So:
Jan Benz
Ajudantia de direcció:
Celso Pereira, Pau Portabella
Producció:
Ca l'Estruch, Centre Cultural Terrassa
Companyia:
Mons Dansa
Direcció:
Claudia Moreso
Sinopsi:

Després de la recerca de l’equilibri: dues dones en un mateix espai. Connectades per una corda, ballen en un lloc on hi regna l’entropia; juguen i s'enfronten als límits, dibuixant la simfonia de la relació en quatre moments; cada un amb el seu propi temps, estructura i sensació. Dos cossos en simbiosi que s’atrauen i es repel·len, on allò concret i allò eteri es toquen. Permeten a la imaginació volar i a les emocions, emergir. L’Univers de l’obra és de caràcter íntim, capaç de commoure per la subtilesa d’un moment o d’impactar per la seva espectacularitat.

Imaga neix el 2012, per la motivació de Melissa Scioscia i Ingrid Esperanza d’investigar nous camins i possibilitats a l’antiga tècnica de circ “suspensió dels cabells”, aprofundint en el treball de duo (Rigger i suspesa) a través del moviment. En el primer any de treball juntes creen un espectacle d’aproximadament 8 minuts, amb el qual es presenten entre el 2012 i el 2014 a diversos festivals i espais com: “Festival Deltebre Dansa”(Catalunya)”Fun fatale festival” (Praga) “Festival de Circ Do Brasil “(Brasil),” Festival di Artisti di Strada ” (Pennabili, Itàlia) o el” Mercat de les Flors ” (Barcelona) entre altres. La seva investigació ha continuat i les ha portat a crear una peça de 45 minuts, en la qual hi ha una simbiosi entre la tècnica de la suspensió capil·lar, el moviment i la poesia escènica.

Imaga va rebre el  Premi Zirkolika a la millor Companyia Emergent 2015.

Crítica: FS2- Sinfonía escénica de la relación

28/01/2016

Un espectacle en rodatge d'una poètica complexa

per Jordi Bordes

Dues dones que ballen és, d'entrada, una imatge sensual, còmplice, agradable de veure. Ara, si una d'elles està penjada dels cabells i, puntualment no toca a terra, l'escena té un notable component de dolor, d'incomprensió, d'intriga. Aquest duet, que va ensenyar el seu treball, que està en plena elaboració encara, treballen en una gran estructura amb unes cordes que mantenen una de les artistes a diferents alçades. Mentre aquesta (no sempre està subjectada dels cabells però sí que bona part) propsa un moviment pendular, que és el que li permet estar fixada des del centre. la companya planteja les diagonals. 

No hi ha cap narrativitat planrejada però sí que hi ha diferents quadres que impliquen una col·laboració entre aquests dos personatges (amb el benentés que les artistes mantenen una mateixa línia de muntatge al 100%). En altres, el treball és en paral·lel: l'una treballa l'aire; l'altra, el terra. és una peça breu, suggerent, que promet espectacularitat. El gran mèrit de la disciplina del hair hanging, no és tant soportar el dolor per quedar-se penjada dels cabells, com mantenir un equilibri i una rigidesa en tota la columna vertebral perque el moviment de pèndol sigui tant concèntric com la gravetat (i el Cosmocaixa) imposa.