Fuenteovejuna

informació obra



Intèrprets:
Silvia Vidal, Miguel Lara, Antonio Canales, Miguel Ángel Rojas, Mayte Chico, María Nadal, Esmeralda Manzanas, Virginia Guiñales, Luisa Serrano, Carolina Pozuelo, Ana del Rey, Lidia Gomez, Elías Morales, Jairo Rodríguez, Antonio Ortega, Pepe Vento, Noe Barroso, Ciro Ortín
Músics:
María Carmona (cantaora), Enrique Bermúdez “Piculabe” (cantaor), Juañarito (cantaor), Antonio Solera (guitarra), Camarón de Pitita (guitarra)
Vestuari:
Isabel López
Producció:
Fundación Antonio Gades, Marta Oliveres
Coreografia:
Antonio Gades
Adaptació:
José Manuel Caballero Bonald , Antonio Gades
Autor:
Lope de Vega, Regina Fiz
Il·luminació:
Dominique You
Sinopsi:

És la versió que de l'obra teatral homònima de Lope de Vega va realitzar Antonio Gades. El nucli de la història gira al voltant de la lluita solidària d'un poble contra la tirania d'un cacic, símbol del despotisme i dels privilegis inamovibles de les classes dominants. "La llum dels quadres de Velázquez, el teatre del Segle d'Or, l'enorme riquesa de la dansa popular espanyola, són totes elles eines que Gades utilitza amb el seu magisteri característic per explicar sense una sola paraula l'esdevenir de l'autèntic protagonista de l'obra , el poble de Fuenteovejuna. l'espectador se sent reflectit en una obra que farà sentir i emocionar-se a tot tipus de públic.

Magistral barreja del que culte i del popular, en aquest gran espectacle Gades posa de manifest el que ja es va convertir en el seu testament vital, la seva confiança en la riquesa i poder expressiu de la dansa espanyola en tota la seva extensió: el ball folklòric, la dansa estilitzada i, com no, el flamenc.

Inspirat en l'obra homònima de Lope de Vega.

Crítica: Fuenteovejuna

14/04/2016

Quan el folklore s'escriu en majúscules

per Montse Otzet

Fa just vint anys es va presentar per última vegada a Barcelona Fuenteovejuna aconseguint un gran èxit de públic, èxit que, per als aplaudiments i els bravos que va detonar ahir l’obra, s’aconseguirà de nou en les funcions actuals.

Malauradament, aquest cop no hi ha Antonio Gades dalt l’escenari, però sí que hi és present l’esperit de l’home que va revolucionar l’art del flamenc i la dansa espanyola, pel fet d’haver-les dotat d’un caràcter teatral i una dramatúrgia admirables.

La peça està inspirada en l’obra homònima de Lope de Vega i va ser José Manuel Caballero Bonard, flamencòleg i escriptor de renom, qui va proposar a Gades aquest muntatge teatral. Sens dubte, un dels primers encerts que va tenir l’artista desaparegut va ser envoltar-se d’un equip de persones erudites en els diferents àmbits que configuren Fuenteovejuna. Des de l’adaptació que va fer el mateix Caballero Bonard i l’encertada selecció musical realitzada per Faustino Núñez, fins a l’excel·lent vestuari  de Pedro Moreno i la màgica il·luminació dissenyada per Dominique You. Això, sense oblidar l’aportació de Juanjo Linares, mestre i gran coneixedor de danses folklòriques.

I és precisament en les danses populars on radica un dels èxits d’aquest muntatge. L’estilització de danses d’Extremadura i l’alta Andalusia és tant elegant i senyorial, com alegre i vivaç, a la vegada que les escenes a base de pals flamencs, aporten l’equilibri a una obra que narra la història d’un poble de Córdoba de finals del segle XV.

Avui en dia, poder gaudir d’una de les riqueses que té Espanya com són les danses  populars, i veure-les ballar amb aquesta pulcritud i entusiasme, és un gran plaer. El grup de ballarins de la companyia, els cantaores i guitarristes són digne d’elogi per la professionalitat tècnica que despleguen i per fer-se tan propis els personatges que encarnen. Ja sigui com gent de pagès, en la figura de Comanador (Miguel Ángel Rojas), com parella protagonista (Silvia Vidal i Miguel Lara), o com Alcalde, rol aquest que Antonio Canales, que balla en qualitat d’artista convidat, defensa discretament des d’un físic poc  cuidat. Els temps de glòria ja li queden lluny.

Coreogràficament, els fragments de grup fan pujar molt el llistó, bé siguin els que transcorren a càmera lenta i que donen un accent més dramàtic, com els de danses folklòriques pel seu gran dinamisme, així com els d’imatges fixes que, a semblança de fotografies, tanquen l’espectacle.