Gestos protètics

Nous formats | Dansa

informació obra


Intèrprets:
Olga Álvarez, Pere Faura, Clara Tena
Sinopsi:

Fa temps que les exposicions són travessades i amplificades per les xarxes socials i les noves tecnologies, però durant el coronavirus les seves capacitats i els seus dispositius sensorials s’han estès a través d’una mediació i una remotització més intensa. Les pantalles –en diferents fórmules de virtualització– ens han mostrat que una sala d’exposicions ja no és tan sols un lloc per ser visitat físicament. També existeix en les còpies digitals, en les reproduccions que la disseminen, la hibriditzen i en dilueixen els límits temporals i espacials.

Si una exposició és una instal·lació i la suma les seves prolongacions, seria possible, doncs, cercar noves maneres de moure-s’hi que tinguin en compte la seva condició? Unes càmeres, com a extensions dels moviments dels cossos d’Olga Álvarez, Pere Faura i Clara Tena, registraran altres vistes d’On som, on podríem ser (de la investigadora i artista Mireia c. Saladrigues) tot experimentant potencials gestos protètics, especulant sobre un futur contingent, dansant amb una tecnologia encarnada. 

Podeu veure la proposta específica que s'ha realitzat dins del Nit d'Estius a CaixaFòrum Barcelona, clicant aquí.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Gestos protètics

13/08/2020

Cal una mirada panoràmica

per Jordi Bordes

Peter Brook considera que hi ha teatre només que algú vegi com una persona creua l’escenari. Mireia C. Saladrigues reivindica que tot espai és un escenari i guarda un relació amb les persones que hi habiten o hi transiten. Per això, la comissària de l'exposició On som, on podríem ser va convidar a tres ballarins (Olga Álvarez, Pere Faura, Clara Tena) a confrontar-s'hi, L’intent era que els intèrprets es desplacessin per l’exposició, amb càmeres a diferents alçades (al genoll, al canell i a l’esquena) per anar gravant i editant tot en un ordre cronològic.

Certament aquest pas més cap endins de l’art, que defensa Mireica C. Saladrigues té molt material inservible, perquè un espai necessita de la quietud, l'enfocament, i sobretot, d’una mirada panoràmica, que permeti concebre la situació. Per això, la imatge que oferia mes informació era l’externa que anava gravant als tres intèrprets amb un pla de travelling estable. Sense un espai sonor que els acompanyés, ballaven a l’uníson, dialogant a partir dels moviments lliures de cadascú.

A l'exposició On som, on podríem ser, Mireia C. Saladrigues s’atreveix a creuar nous contextos pervertint els elements i convertint, per exemple, els capçals de dos llits en una estructura per estendre la roba (i l’osset de la criatura es guarda a la galleda de les pinces). Ben bé com l'univers brossià, del qui també homenatja penjant quatre litografies. L'experimentació obra camins i, atrevir-se a entrar dins de l'art, a convidar que tres individus hi dialoguin permet accedir a una nova dimensió. Potser és molt més plaent propostes com les de Siena Site de La Veronal, al Museu de la Garrotxa. O Sol Picó ballant el Romànic al MNAC.