Gitano. Joaquín Cortés

informació obra



Companyia:
Joaquín Cortés
Coreografia:
Joaquín Cortés
Autor:
Joaquín Cortés
Intèrprets:
Joaquín Cortés, Gemma Moneo, Saray Fernandez “La Pitita” , Alexia Ambite, Raquel Caurín , Paloma Ariza, Raquel González, Marta López , Mónica Gómez , Marta Nogal
Músics:
José Carbonell “Montoyita”, Jose Antonio Camacho “Piripi”, guitarres
Sinopsi:

Després de tres anys de gira internacional per Llatinoamèrica, Europa i els Estats Units, estrena a Espanya el seu espectacle més personal. Juntament amb 8 de les millors ballarines del país i 2 joves bailaoras, un equip de 17 músics en directe , un quadre flamenc a 8 veus i uns audiovisuals impressionants, Joaquín Cortés torna als escenaris espanyols per presentar Gitano, el seu espectacle més personal. Gitano que despulla les seves arrels més flamenques, les arrels del poble gitano.

"És un viatge del que vaig ser i al qual vaig sent, la meva evolució com a artista amb el descobriment de noves cultures... Des del flamenc més ortodox a la música clàssica, des de la fusió del gospel i el jazz fins a passar pels ritmes derivats de la música afro, aconseguint trobar la bellesa del més pur art, fusionant tot amb el meu propi flamenc.

En aquest espectacle em fonc amb la llum, la música i el moviment reflectint tot en una sola emoció... Us deixo un tros del meu cor i la meva ànima amb cada cop de taló". Joaquín Cortés.

Crítica: Gitano. Joaquín Cortés

03/05/2014

SHOW D'ALT NIVELL

per Montse Otzet

Divo, generós, reivindicatiu, rigorós, simpàtic, excessiu, avantguardista…, podríem seguir un llistat de qualificatius per descriure aquest home que, amb la producció que acaba d’estrenar a Barcelona, Gitano, toca la cúspide del que entenem com gran show, aquell que ens imaginem en els casinos de Las Vegas, o en grans escenaris de països orientals.
Des de les seves primeres produccions, Joaquin Cortés ha apostat per dur el flamenc als temps actuals, incorporant a l’essència d’aquest ball allò que pogués oferir-li la contemporaneïtat escènica i tecnològica. Aquest concepte, que en moment ha vorejat l’exhibicionisme, ha despertat les crítiques del més puristes, però també ha generat una allau d’incondicionals que l’han catapultat a ser uns dels artistes més reclamats arreu del món.
Cortés
ha parit l’espectacle des de la seva condició de raça gitana, volent apropar-nos al poble flamenc, però tenint la mirada posada en un present i un futur que el porta a fusionar la cultura calé amb dansa contemporània, el góspel i el jazz, sense oblidar algun ritme de música afro.

Després d’una petita introducció a càrrec de tres ballarines, apareix un Cortés majestuós acompanyat per disset músics, entre cantaores, músics de corda i d’instruments de metall i percussió. El deliri està servit. El bailaor demostra que segueix sent un excel·lent intèrpret i un home que sap enamorar al gran públic, no tan sols amb el seu ball, sinó que també amb el seu somriure i simpàtica complicitat.
Si l’ambient ja estava escalfat, els solos que ofereixen les bailaores Sary Fernandez “La Pititta” i de Gemma Moneo, provoca el frenesí del públic. Les dues tenen en el seu ball tant d’excepcionals com de ser meravellosament diferents. Sary és pura electricitat, amb una mirada que penetra. Gemma és una combinació de voluptuositat i de força. I les dues amb un zapateado que ens deixa sense alè.
L’ambient és tranquil·litza quan apareixen en escena vuit ballarines de dansa contemporània. Però la vistositat no decau, perquè els seus moviments i cops de cabelleres mantenen el nivell d’un show d’alt nivell on unes pantalles leds, amb unes projeccions altament atractives, prenen un protagonisme notable.

Un punt i a part mereixen els músics. Per si sols formen ja un espectacle d’altíssim nivell. Tant els flamencs( cantaores i guitarristes), com els de corda, metall i percussió. La barreja de ritmes està molt ben ajustada i, a més d’emocionar, convida a més d’un espectador a moure’s a la butaca.
L’anècdota recau en què Joaquin Cortés, fidel a antics muntatges, continua fent una entrada triomfal pel passadís central, només que en lloc d’anar amb el tors nu i amb una impressionant bata de cua, ara, segurament degut a uns quilos que li sobren, apareix amb camisa i pantaló, peça aquesta última que es va estripar quan el bailaor, convertint-se en músic, i es va asseure per tocar el cajón
.