Corre la brama que aquest nou espectacle del tàndem Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina és inclassificable. Res d'això. «Gola» és clarament un espectacle de clown. I quin clown, esclar! No direm que ha nascut un clown, com dirien a Hollywood, perquè Oriol Pla Solina va néixer entre pallassos, anant de gira amb la companyia dels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, als quals caldria afegir encara la seva germana Diana Pla Solina, una altra nom de la pista.
Oriol Pla —com si el cinema i les sèries que ha fet fins ara no existissin— es llança a l'escenari fent tàndem amb Pau Matas Nogué en un moment que encara espurneja el seu celebrat espectacle «Travy», on tota la família Pla Solina mostra el que és capaç de fer quan es porta a les espatlles una trajectòria de picar pedra.
Aquí, l'Oriol clown engega demanant perdó a gairebé tothom, començant pel seu pare (vol ser millor que ell), a la seva mare (de qui n'està orgullós), a la gent de l'Institut del Teatre (que no saben els que els espera), a la gent de dansa (l'hongaresa també), a la gent de circ (pobra gent), a la gent de veu i música, tothom... Perquè mentre duri «Gola» —i cal dir que dura, perquè amb bisos inclosos se'n va a gairebé les dues hores i una lleugera retallada de pròleg i epíleg no li faria cap mal— Oriol Pla Solina executarà una mica de tot això plegat, passat sempre pel seu filtre singular i espectacular a la vegada, de gran pista, de teatre-circ d'escenaris d'alta volada.
Oriol Pla Solina no està sol a l'escenari. Hi ha algun attrezzo que acaba convertint-se en gairebé protagonista, com la màquina expenedora de begudes, vermuts i llaminadures. Hi haurà també, com si fos una remembrança de la vella troupe de barraca, una tartana amb vela empesa per un “cavall” de dues potes —i no dic el què ni el qui— on hi ha, com si no hi fos, Pau Matas Nogué amb una guitarra que posarà una delicada banda sonora a tota la trama. Encara hi haurà un semicercle de barres de parc infantil on les acrobàcies d'infància es transformen en modus vivendi de pista, i una taula i una cadira de fòrmica de vintage. I hi ha molta por, molts dubtes i un gran desig: obtenir el dònut que s'amaga en un dels prestatges de la màquina expenedora.
Oriol Pla Solina és capaç de dialogar amb una màquina expenedora i, el que és més extraordinari, aconseguir que obtingui resposta. És capaç de celebrar anys i anys amb espelmes incloses, ni que sigui en solitari, en un número de taula que acaba amb una explosió enfarinada de gran pallasso i on endrapar és el que dóna sentit al títol de l'espectacle amb l'al·legoria de la “gola”, deixant la “luxúria” per a una millor ocasió. I, atenció seguidors de «Travy», perquè a «Gola» tampoc no hi falta la síndria, ni que amb la seva polpa vermella, els vermuts, les llaunes i les llaminadures de la màquina expenedora acabi tot fet una soll.
«Gola» és un espectacle de clown que podria donar la volta al món. Amb carpa o sense carpa. Amb tartana de vela o sense tartana de vela, vaja. Si segueix l'empremta de «Travy», que va començar el 2018 i encara corre ara, «Gola» té vida per molts anys. Si el cos del seu protagonista aguanta, esclar. I si, amb la seva aura de nen que s'ha fet gran, continua anant desesperadament a la recerca del dònut perdut. (...)
