Els de La Quebrá l'han clavada. Ahir el seu muntatge amb una veu en off d'un discurs carregat de bonisme i advertint dels vicis de la societat contemporània, ressonaven d'una manera ben diferent, després de la vaga general propiciada per la senteència de l'1-O. No només això, fins i tot el sol i la pluja final insinuaven un Arc de Sant Martí que ni el millor escenògraf hagués pogut desplegar. La quebrá han participat en l'arrencada del Festival DanSAT a la plaça Orfila. Poc abans, la coreografia de Miquel Barcelona acabava amb la paraula Llibertat escrita al terra, després d'una angoixant lluita per alliberar-se d'una corda que entortolligava l'intèprert.
La dansa del duet de Great human juga amb un vestuari que sona d'una època futura, postnuclear. Un temps en què la humanitat ha sobreviscut en la misèria i que ara es comença a reconstruir a partir d'un Poder jeràrquic, aparentment alliberador però que pretén esclavitzar-los. Una imatge que ens remet a moltes pel·lícules apocalíptiques, però també a obres teatrals com Fando y Lis, Els dies feliços o Yes, potser, per citar-ne algunes. Per això, sorgeix aquest discurs, quasi inesperat, en què el ciutadà apel·la als altres (i també als soldats) perquè trenquin les cadenes i aprofitin el progrés per conviure en harmonia i ajudant-se els uns als altres.
La dansa fuig del to militar (tot i les botes dels dos intèrprets) i va desplegant-se, de manera àmplia i vistosa: una acció comporta un moviment que l'altre el segueix i evoluciona. Els dos intèrprets acaben somrient-se, disfrutant d'una coreografia molt ballable, d'amplis moviments i, que puntualment alterna el terra amb els salts. La força, com en totes le sobres de teatre al carrer que procuri trencar la quarta paret, està en la mirada còmplice dels dos intèrprets al públic que els envolta, com si els convidés a sumar-se a la revolta popular, la de la Barcelona de la rosa de foc del 1919. O la d'ahir mateix que omplia la Meridiana (entre moltes altre vies d'accés a Barcelona) de dignitat.
