Atrebandes és una companyia que fuig del teatre dramàtic convencional. Aixó de construir una trama amb uns personatges que s'expressen i que permeten una fàcil identificació no els interessa. Naveguen pels marges i conviuen amb un risc artístic molt valent. Però, a vegades, per molt que es vulgui, resulten ser massa opacs. Ni amb la sinopsi hi ha manera de donar múscul a una idea que permeti veure l'evolució de tres personatges que desenvolupen amb igor unes ordres però que no se li sap tronar un diccionari que ho faci enentendor.
Aquest cop, han esborrat el text sobretitulat. De manera similar als de La Veronal que ja fa un temps que utilitzen la dramatúrgia per trobar raons en l'evolució del muntatge (Pasionaria). Però La Veronal hi extreu un moviment magnètic i uns personatges inquietants.
A Coda, d'Atresbandes, moltes de les accions haguessin estat d'una duresa extrema sense el text que se'n reia de la seva pròpia petulància, de l'angúnia d'estrenar-se com a espectador de Xostakòvitx a L'Auditori. La companyia ha anat distanciant-se de la situació més dramàtica. Després de la gamberra Solfatara, van llençar-se al buit amb Locus amoenus, que era tota una declaració d'intencions, de fer viure un accident ferroviari a l'espectador.
La sinopsi del muntatge adreça a una consulta en què el pacient viatja fins més enllà del sistema Solar per respondre l'intranscendent "Com estàs?" en comptes del rutinari "Hem de dir bé", projecta una situació que sembla perdre'l fins a fer-lo desaparèixer. Mentre el psicòleg mira a la pantalla obsessivament (una coincidència amb el 360 grams d'Ada Vilaró) el món esclata en sensacions. Els tres intèrprets deambulen per l'escena de manera individual, com els astronautes que se saben morts i decideixen mirar la terra des de La Lluna mentre esgoten les reserves d'oxigen. Inquietant, espanta veure com aquella mena de forat negre de la pantalla podria absorbir més gent, però l'obra agrairia molt una guia mínima per assentar el món subjectiu de cada espectador.
