Ultima Thule, una creació d'HOTEL - Col·lectiu Escènic i la companyia ATRESBANDES —Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo signen la direcció i la dramatúrgia—, es va poder veure a la Sala Tallers del TNC, que col·labora per primera vegada amb el festival Escena Poblenou.
En aquest espectacle, que proposa un viatge summament críptic a través de l'inconscient —una experiència sensorial per descobrir el punt més llunyà de l'univers, diu el programa de sala—, no mana la paraula sinó el cos plegat a una abstracció que s'obre a mapes interiors. Cal deixar-se endur pel magnetisme de les imatges, lluny de les raons que —tal com diu un personatge del conte Ultima Thule de Nabokov, que es troba a la base de referències de l'espectacle— s'ajusten a la curvatura del pensament i només són correctes dins l'esfera de les dimensions terrestres. Ultima Thule pot ser un refugi on passar el dol, una illa nascuda al mar gris de la congoixa, però també una llar per als pensaments més intraduïbles, on el gest quotidià es converteix en abstracte.
L'expressió Ultima Thule —una combinació de llatí i saxó antic encunyada per l'explorador, astrònom i geògraf grec Píteas— es refereix a un lloc remot i mític als confins del món habitat, una illa distant fixada a la tradició en virtut d'uns versos virgilians. Els poetes l'han imaginat com un bell paratge on anar a raure quan l'anell de la guerra cenyeixi el món, un lloc de descans per a fugitius i exiliats de tota mena. L'any 2018, la NASA va batejar amb aquest nom l'objecte astronòmic més llunyà del sistema solar, una antiga relíquia de l'era de formació dels planetes.
El dispositiu escènic dissenyat per Clàudia Vilà fa pensar en un artefacte prehistòric que flota en el buit. Un cercle de seients de pedra sobre el terra reflectant envolta una taula il·luminada per un ordinador encès. Els tres intèrprets, uns magnètics Laia Duran, Rober Gómez i Èlia López, reverencien el tòtem tecnològic i intenten comunicar-se sense paraules amb algú que hi ha a l'altra banda. Un d'ells es desvincula de la tríada i es lliura a un solo cada cop més disfuncional. Després tots tres iniciaran una dansa polimorfa, travant-se en coreografies grupals per tot seguit isolar-se, cossos estranyats i freds com els blocs del cinturó de Kuiper, o com una estrella de carn sobre fons negre.
Infinits renaixements —el dia es torna nit, els universos neixen i moren— són orquestrats per l'eficaç espai sonor de Sammy Metcalfe i la poderosa il·luminació d'Ana Rovira, que imposa cicles o lapses de temps desiguals —sembla que en aquest nord distant, hiperbori, la nit pot arribar a ser molt breu, i el sol torna a sortir poc després d'haver-se post—. La rotació còsmica s'esdevé entre ràfegues polítiques i culturals esparses que il·luminen els personatges, els confonen i modifiquen; potser també els teledirigeixen. L'exterior, incomprensible, percudeix sobre ells, replegats en aquest reducte de fredor i estranyament, illot còsmic que promet o esbossa un vermell auroral. L'enigmàtic final es pot llegir com una restitució. Com si la vida, per dir-ho amb paraules de Nabokov, no fos sinó un confús pròleg, i el text encara hagués d'arribar. L'espectacle sencer és hermètic i espectral, d'una bellesa tan críptica com la regió mítica i arcana que evoca. El sentit es troba aquí suspès, ingràvid com els cossos en l'espai exterior.
Article publicat a Núvol el 23 d'octubre de 2019
