Le memòria històrica ressona encara pels descendents de l'Espanya derrotada en la Guerra Civil. A la voluntat d'oblidar dels avis, i de la indiferència dels fills, s'alça, ara, la necessitat de saber dels néts. Recuperar la història és reomplir els buits que el Poder malentès ha volgut trepitjar. "Habrás de ir a la guerra que empieza hoy" és un espectable pacíficament bel·ligerant. No demana armes, si no paraules. Omplen l'escenari de petits coloms (que poden moure les ales) d'origami, no pas d'assassinats a les cunetes. Només la compassió d'un amic salva Giordano Lareo d'una execució per l'esquena (els feixistes "alliberaven" piles de republicans de la presó per disparar-los mentre tornaven a casa, confiats). Aquesta vida serà sempre més solitària. El seu exili es multiplicarà com els plecs d'un full de paper. La seva paraula és densa com complex és el plec de l'origami. I en aquesta buidor, només hi caben les figures de paper, estiguin escrits o no (cosa que vol que que no saben respondre a les raons dels familiars que voldria escriure el nostre solitari Giordano).
A escena, després d'una presentació directa, un actor portuguès assumeix el paper de l'exiliat forçós. La sonoritat de les seves paraules ressonen estrangeres, com ho sentien els que el van escoltar Giordano a terres americanes. L'actor ultrapassarà al personatge, al final, i confessarà el seu altre exili irresolt. Va voler que els seus pares tornessin a la seva Angola de la que van sortir amb molta pressa, però ells van canviar el bitllet per visitar Madeira. La força del fill per conèixer els buits és més ferma que les ganes dels pares d'oblidar.
El treball, amb una prosa poètica carregada d'imatges literàries, i amb una coreografia molt acurada de moviment, navega pels buits de l'espai i transporta l'espectador a un lloc que es transforma en una mena d'instal·lació. I obliga a formular-se la pregunta: Què hi ha d'amagat en el passat familiar durant el període de guerra i de postguerra? Remou consciències amb la subtilitat d'un cop de vent. I sonen les "Corrandes d'exili" de Pere Quart, "fent el ple", com la lluna, com la pena dels que han de marxar de la seva terra.
