El Lucas i el Robert viuen envoltats de caixes en una fàbrica de joguines, al Lucas li encanta saltar i ballar i al Robert li apassiona la música. Són molt entremaliats, curiosos i inquiets, i no podran aguantar les ganes de saber quines sorpreses esperen dins de cada caixa, per això, es veuran embolicats en una màgica i inesperada aventura!!! Es trobaran amb un piano que pot fer divertits sons i amb el qual el Robert podrà interpretar boniques melodies. Aquest piano els servirà de molt ajut en la seva aventura ja que apareixerà una bonica i fràgil “Titella” que està trista perquè no pot ballar. El Lucas amb el seu ball i el Robert amb la seva música provaran una vegada i una altra fins aconseguir que la “Titella” torni a dansar i somriure, provaran amb tot el que es trobin en el seu camí, però les castanyoles i les sabates seran la clau per aconseguir-ho!!!
Tot i que no ho sembli al principi, l'obra està interpretada per un músic, un ballarí i una ballarina.
Per
què no ho sembla, perquè el muntatge (que, depenent de la participació
del public pot anar-se'n cap als 75 minuts) s'inicia quan el darrer
públic encara està prenent possessió dels seus seients a la sala, mentre
dos personatges (amb un aspecte de rodamón/okupa/alternatiu molt
característic) remenen entre unes caixes de cartró de tota mida i estat,
que conformen a tort i a dret l'espai escenogràfic (sencer). I sense
perdre ocasió per a les acrobàcies dels entrebancs i les tombarelles.
L'acció
es desenvolupa entre els descobriments que van fent, com si dels
tresors d'unes velles golfes es tractés, combinat amb el joc
participatiu del públic, majoritàriament molt petit, i per tant, molt
disponible per a entrar i sortir del caliu protector de les butaques
parentals.
I
de descobriment en descobriment, i d'intervenció barrufaire en ídem, i viceversa, trobem un dels
majors tresors: un teclat on sense cap embut seu el que dels dos és el
músic, i on qui balla és el ballarí. Perquè en aquest joc sense
paraules, el que està clar és que un d'ells toca, i l'altre balla, i vaja si balla!
Deixant prejudicis al marge, brilla pel seu ball d'arrels flamenques o
espanyoles (així se'n diu a les escoles) per una banda, i per diverses
incursions en la dansa més convencional. Tot sempre dins d'un ambient de
diversió pels adults i de descobriment -també- per als menuts.
Però
encara no ho hem vist tot, ja que en una darrera caixa, apareix un
companya perfecte per al ballarí de carrer. Mecànica sembla al principi,
com una nina de caixa de música, que tímidament va fent-se amb
l'escenari, com una companya imaginària del rodamón, aportant, a banda
del ja conegut estic flamenc i clàssic (més del primer que del segon) un
deix que s'endevina fill de l'art del claqué i del break...
Un
espectacle sense paraules i música en directe, que sedueix als més
petits -i molts dels grans- pels moments de ball, però sobretot per
haver-se oblidat de la quarta paret (afortunadament) i en el qual trobem
a faltar un fil argumental més definit, encara que parlem de dansa, ni
que sigui per a evitar possibles sensacions de repetició.
