Història d'una llavor

Familiar

informació obra


Autoria:
Elisa Ramos, Pablo Vergne
Producció:
La Maquiné, La Junta de Andalucía, La Canica
Direcció:
Joaquín Casanova
Intèrprets:
Lola Martín , Elisa Ramos, Ariel García
Sinopsi:

"Hi havia una vegada una llavor. Tot era silenci al seu interior. Va romandre dormida molt de temps, però un dia va sentir la necessitat de créixer, va trencar la closca que l'envoltava i del seu interior en va sorgir una cosa inesperada ". És un dels espectacles més emotius de La Maquiné per la tendra història d'amor a la natura d'on procedim.

Crítica: Història d'una llavor

18/05/2018

Cal replantar-ne la llavor

per Núria Cañamares

Un cop més, la dramatúrgia...

L’espectacle és molt acurat amb una escenografia presidida per un parell d’alsines que, d’una petita llavor, s’estiren i broten; un audiovisual i joc lumínic que hi aporten diferents textures visuals; o uns titelles ben construïts amb una manipulació fidel als moviments reals, especialment la del gos Brutus que clava el rascar-se, els cops de cua i la interacció amb els personatges i la narradora, l’única actriu-titellaire a la vista del públic, ja que dos manipuladors més romanen en la foscor del fons d’escenari.

La Maquiné ha optat per mesclar diferents tipus de titelles: una nena articulada que curiosament no bada boca, l’ovella Blanqueta amb una aparició puntual, el Brutus que és el company de fatigues de la narradora... i el Sr. Bu, el més divertit de tots i, alhora, excessivament infantilitzat en el sentit negatiu de la paraula. És original i inicialment cau simpàtic. Està fet amb quatre dits d’una mà dreta cap per avall per als peus i braços, i un cap que perd cada dos per tres. A poc a poc aprèn a reconstituir-se i a valdre’s per ell mateix, però no deixa de ser molt i molt simple, tant en l’acció (la seva vida és un descobriment permanent!) com en el llenguatge, basat en hola/adéu i monosíl·labs. *Un apunt: desconeixem si la traducció al català –La Maquiné és d’Andalusia– hi té alguna cosa a veure. En tot cas, la traducció d’alguns espectacles mereix un seriós debat.

Sembla que ‘Història d’una llavor’ ens vulgui parlar de la natura, del creixement, del respecte pel medi ambient, de la reforestació... Ho fa amb una història a mitges tintes, amb la petita moral que no s’han de llençar escombraries ni burilles al bosc perquè embruten i poden provocar incendis –i hi haurà spoiler perquè quedi ben clar als infants, “no fos cas que amb 4 anys no entenguin què passa”– i amb la cirereta poètica introduïda amb calçador que ‘per recollir somnis, cal plantar llavors’.

El continent ja el tenen. El contingut reclama un patró i una recosida urgent. Dit en clau de l’espectacle: cal replantar-ne la llavor.