Amb ella van començar tots els mals que ens persegueixen des de sempre. O va ser amb Eva? Bé: això depèn de la mitologia o de la religió des de la qual t’ho miris. El que és segur, és que aquests dos personatges femenins entre els quals s’han establert sovint notoris paral·lelismes, venen a representar una bona imatge de la nostra perdició general . I no és per res, però estem parlant de dues dones. Si, si, nois: elles, van ser les culpables màximes de tot plegat, vosaltres us podeu rentar les mans. El cas és que, tant si t’ho mires des del punt de vista bíblic com si ho fas des del punt de vista mitològic, elles van ser les primeres dones de la humanitat. I l’una per culpa d’una serp i una poma, i l’altra, per culpa d’una capsa que calia no obrir sota cap pretext, el cas és que ho van arruïnar tot. Esclar que potser aquesta explicació tan banal, encobreix en realitat la intenció de culpabilitzar la dona, i tenir encara més arguments irracionals per tal de destinar-la a ocupar un rol de submissió.
En qualsevol cas: es necessita ser ben idiota, per voler ficar-se dins de la capsa de Pandora que, com es ben sabut, amagava dins seu els terribles mals que ens turmenten des que Pandora, no fen-li cas a les instruccions que havien donat els deus (que d’aquestes coses, en saben més que qualsevol humà) , va decidir obrir la caixeta maligne. I tot i que després se’n va penedir força, el mal ja estava fet. Però tal i com ens indica la performer Marlene Monteiro Freitas, cal donar-li la volta a l’explicació fàcil. I reconèixer que la capsa oberta no només alliberava tot allò negatiu, sinó que alhora, introduïa en el món tot allò positiu que mai no hagués existit, en cas que no s’hagués fet visible l’altra cara de la moneda.
Esclar que aquesta explicació, potser està una mica fora de l’abast de l’idiota, que per alguna cosa, és o sembla ser idiota. Aquesta figura perplexa, ja en té plou amb anar descobrint la multiplicitat de variables existencials que guarda dins seu el transparent receptacle del qual no es mourà l’intèrpret al llarg de tota l’actuació. Això, fins que al final, obri la porta per tal de sortir de la caixa. El que ve després , ja ens ho podem imaginar. Però tampoc, no cal visualitzar-ho. Originaria de Cap Verd tot i que resident a Lisboa , Marlene s’ha inspirat en la pintura d’Alex da Silva, un reconegut pintor amic seu mort accidentalment fa tres anys, per tal de donar-li forma tant al contingut de la capsa, com a la tipologia que va adoptant l’idiota dins seu. I ho fa amb uns recursos interpretatius tan originals com notablement admirables, que li permeten no perdre mai la mirada ingènua i bocabadada de qui ha trobat entre aquestes quatre parets transparent la forma de de moure’s en un permanent estat de metamorfosi , tan física com emocional. Marlene en arrenca sovint un somriure gràcies a l’expressivitat dels seus ulls i el rigorós control de la seva alhora esbojarrada gestualitat. Però darrera el somriure, es detecta també tota l’estona la nota inquietant . Potser a la creadora se li escapa un xic el metratge d’una proposta que , superada l’hora de representació, perd una mica de força al llarg dels seus minuts finals. Però el virtuosisme de Marlene, pot amb tot. I t’acaba enxampant prou com per a que tu també et sentis ben a gust dins d’aquesta capsa destinada a anar de museu en museu: aquesta és una proposta nascuda amb l’objectiu de ser representada sempre en espais museístics.
