El Joan i el Lluís són dos companys de feina. Els dos estan casats i feliços amb les seves respectives parelles. Cada dia dinen en el mateix restaurant de menú i acaben forjant una bona amistat. Un dia, per testimoniar la seva amistat, es proposen un repte. Un repte que, en cas d’assolir-lo, els portarà a transitar per territoris ignots. La veritable amistat ho resisteix tot?
L'actor Ramon Madaula, des del seu nou paper de dramaturg amb tres obres fins ara fetes públiques («Coses nostres», «L'electe» i «Ignots»), convida els espectadors a espiar o més aviat a xafardejar el que parlen els dos comensals d'aquesta peça breu d'una hora justa, com si fossin en un restaurant i tinguessin l'orella parada sobre els dos amics de tota la vida i de feina, casats amb dues dones que els fan la vida més feliç i amb plançons els dos.
La conversa en qüestió és tan d'estil naturalista que els dos intèrprets tenen moments de mitges frases dites i d'algun secret en veu baixa o en gairebé mutis que es pot dir que ells sí que ballen i s'entenen sols, cosa que fa que els espectadors hagin de parar de debò i físicament l'orella si volen copsar bé tot el que diuen, malgrat que la peça diria que està concebuda perquè es vagi intuint el que tramen els dos galifardeus més que entenent el que diuen mentre ho tramen.
Potser sí, doncs, que una dicció més convencionalment "teatral" s'agrairia —tal com ara està pensada l'obra és impossible representar-la en una sala mitjana per qüestions d'audició— però també s'ha admetre que si es fes més "teatral" perdria del tot aquella espontaneïtat, picaresca i frescor que els dos protagonistes li donen.
És remarcable com tant els actors Josep Julien com Marc Rodríguez s'han fet seu el text de Ramon Madaula perquè s'endevina un autèntic salt entre allò que hi ha sobre l'escrit l'original del guió i la manera que tenen de dir-s'ho i d'interpretar-ho. Passen de la idea del dramaturg a fer realitat aquella mateixa idea i, malgrat que parlem de teatre, si hi hagués una càmera rodant, ens adonaríem quan en projectéssim les seqüències, que obtenen un resultat que els acosta a la cinematografia.
Són dos personatges tan «ignots» com el repte que es proposen, és a dir, desconeguts, tant per als espectadors que no sabran fins al final què amaguen, com per ells mateixos que juguen al gat i la rata mercadejant sobre un presumpte flirteig concertat de cadascú d'ells amb la dona de l'altre.
Els espectadors no sabran com eren els cargols a la llauna d'Alpicat ni el bolet de raça exòtica del mercat de Santa Caterina, dos elements gastronòmics importants de l'assaig de flirteig i adulteri. Però sí que podran comprovar que en cadascuna de les cinc escenes —si no m'he descomptat— de l'obra, els dos personatges no només es canvien de peça de roba que tenen preparada en la penombra al fons de la sala per ambientar el canvi de dia i de dinar, sinó que també ataquen uns plats de menú diferent en cada escena com si acabessin de sortir de la cuina.
«Ignots» tensa la corda al límit de fins on pot portar l'autèntica amistat. Ignora que del que parla l'obra des d'una òptica moderna es considerava gairebé normalitat de vida de la generació practicant de les comunes dels cinquanta i seixanta. I desfà la trama perversa dels dos amics de taula amb un desenllaç que no pretén ser una gran sorpresa per als espectadors, però sí que conté un missatge subliminal: «Sense tanta xerrameca, elles van més per feina». (...)