Il prigioniero / Suor Angelica

Òpera

informació obra


Autoria:
Luigi Dallapiccola / Giacomo Puccini
Intèrprets:
IL PRIGIONERO: Ievgueni Nikitin, Jeanne-Michèle Charbonnet, Robert Brubaker, Albert Casals i Toni Marsol, SUOR ANGELICA: , Maria Agresta/Cristina Pasaroiu, Dolora Zajick, Gemma Coma-Alabert, Marina Rodríguez-Cusí, Itxaro Mentxaka, Auxiliadora Toledano, Anna Tobella, Sandra Ferrández, Inés Moraleda i altres, i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció Musical:
Edmon Colomer
Direcció:
Lluís Pasqual
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Isidre Prunés
Il·luminació:
Pascal Mérat
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatro Real (Madrid)
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica
Sinopsi:

Malgrat que la distància musical entre Puccini i Dallapiccola sembla incompatible amb un doble programa, els dos títols comparteixen una mateixa visió del dolor humà davant la privació de la llibertat. Dos presoners, l’un de la dictadura política, l’altre de la ideològica; dues víctimes d’un obscurantisme del qual no es podran alliberar ni tan sols pagant el preu d’una transfiguració il·lusòria. També hi ha complicitat en la inspiració familiar: Iginia, la germana gran de Puccini, havia professat a les Agustinianes de Sant Nicolau; Laura Coen, esposa de Dallapiccola, era jueva a la Itàlia de Mussolini.Suor Angelica és l’última representant del melodramma italià, la mare d’Il prigionero és el corifeu de la tragèdia que prologa: romanticisme oposat a neoclassicisme postcubista. Però hi ha un mateix dolor, una vulneració idèntica del sentiment i del dret.

Crítica: Il prigioniero / Suor Angelica

29/06/2014

Un ben encaixat diptic operístic

per César López Rosell

Dues òperes musical i dramàticament diferents però emparentades per un mateix nexe d’unió: la pèrdua de llibertat de l’individu enfront de la crueltat del poder tirànic. Il prigioniero de Dallapiccola i Suor Angelica de Puccini componen un atractiu programa doble que s’acaba d’estrenar al Liceu. La indefensió i el patiment de dos éssers diferents i distants s’exhibeix amb una estètica comuna que és la que dóna força i fa viable la representació conjunta.

 L’èxit d’aquesta aposta s’ha d’atribuir en gran part a Lluís Pasqual, que va ser qui va proposar a Mortier, un declarat antipuccinià, reunir-les fa dos anys a Madrid després d’haver dirigit a París, en el mandat del belga, un díptic amb la peça de Dallapiccola i Oda a Napoleó de Schönberg, en un programa amb només música dodecafònica. El risc de fer compatibles les obres que aterren a Barcelona es va resoldre amb l’ús de la mateixa estructura escènica per a totes dues. Paco Azorín és l’autor de la sugerent presó giratòria, amb escales ascendents, que domina el muntatge. 

 Aquest món entre reixes converteix els protagonistes en presoners, un del terror de la Inquisició en el regnat de Felip II, i la monja, d’una vida conventual, que és condemnada per tenir un fill fora del matrimoni. Pasqual en té prou de mostrar un reu penjat dels peus per situar-nos en l’atmosfera de tortura del relat de Dallapiccola. La duresa del martiri psicològic apareixerà al final, quan l’enganyosa esperança de llibertat es converteix en el suplici més gran del reu. 

 Edmon Colomer, al capdavant de l’orquestra, firma un notable treball per donar expressivitat a una música dodecafònica plena d’influències melòdiques italianes. Ievgueni Nikitin compon un presoner de gran pes dramàtic, però d’irregular vocalitat, mentre que Robert Brubaker (carceller i inquisidor) es mostra sòlid en el seu doble paper i Jean-Michèle-Charbonnet transmet l’angoixa de la mare del condemnat. 

 Maria Agresta (Suor Angelica) va ser merescudament aclamada. Va brillar en el duo que va interpretar amb una esplèndida Dolora Zajick (la malvada tia d’Angelica) i amb l’emotiva ària Senza mamma . La resta del repartiment compost només de veus femenines, així com l’orquestra i el cor, van estar també a l’altura.