Ho diu el mateix Àlex Ollé, i abans d’ell, ho han dit un munt d’altres veus autoritzades, directors escènics, musicòlegs o dramaturgs: el llibret de “Il Trovatore”, és quelcom ben absurd. Però com diu també Ollé, si Giuseppe Verdi es va entossudir en convertir en òpera l’avui del tot oblidada peça teatral de García Gutiérrez en la qual es basa aquell llibret, en devia tenir poderoses raons. Prou poderoses com per a que d’aquell absurd n’acabes sortint una obra mestra . I aquestes raons (això ho remarca també el “furero” director de l’espectacle) , venien sens dubte a respondre a l’esperit d’una època marcada encara per les expressions extremes del Romanticisme. Marcada encara doncs pels ideals , l’estètica , les emocions límit, les arquitectures mig enderrocades a les quals la llum de la lluna confereix aspecte fantasmagòric, els paisatges macabres i les passions inevitablement abocades a un fracàs en el qual es troba la veritable gloria, els fervors nacionalistes i els somnis de llibertat i de condemna propis del Romanticisme. Un cop ens deixem arrossegar per la rauxa romàntica que glorifica també sempre d’alguna manera l’auto immolació ( i que de fet, no pot existir sense ella; sense aquesta necessitat de lliurar-se sempre al sacrifici i la renuncia ) , ens pot semblar ja del tot comprensible que una gitana arrauxada, i confusa llenci a la foguera el seu propi fill, enlloc de llançar el fill de l’enemic al qual pretén destruir. I és que un cop arribats a aquest punt, l’absurd ha deixat de ser-ho, per tal de manifestar-se com a elements essencial d’una lògica situada més enllà de la lògica.
Així doncs, si ens sembla absurd allò de la gitana, com no ens ha de semblar absurd ( o , dit d’altra manera, com no ens ha de semblar totalment conforme amb l’absurda i autodestructiva manca de lògica que segueix manifestat la humanitat constantment ) que els humans, ens lliurem a organitzar guerres des que tenim us de raó? Ollé té raons per creure que mostrar la desraó associada a la guerra, és la millor forma d’apropar-se a la desraó d’aquest llibret situat més enllà de la inversemblança argumental. I amb l’ajut d’Alfons Flores, ha convertit la seva posada en escena de “Il Trovatore” en un escenari bèl·lic travessat per aquella mena de trinxeres que et porten a pensar d’immediat en la Primera Guerra Mundial, de la mateixa forma que ho fan també les màscares antigàs que llueix sovint el cor de l’espectacle. Tot i que, i ja que tal i com acabem de recordar la guerra és un exercici (auto)destructiu practicat des dels inicis de la humanitat, ha optat per omplir el seu muntatge de detalls anacrònics que impedeixen ubicar-lo temporalment en un determinat moment històric. Deu ser per la meva passió per aquest veritable cim de la història del cinema que és “2001. Una odissea de l’espai”, però el cas és que els grans elements mòbils que emergeixen d’aquestes trinxeres i que gràcies a la magistral il·luminació d’Urs Schönebaum projecten fascinants i sempre canviants llums i ombres damunt l’espai escènic, em van recordar en més d’un moment l’enigmàtic monòlit d’aquella extraordinària pel·lícula. I cal recordar que al film de Kubrick , el monòlit es converteix també en testimoni d’aquell primer letal enfrontament entre simis que pot ser vist com la primera guerra de tots els temps.
Quan s’enlairen pels aires, aquestes grans estructures monolítiques accentuen el component gairebé abstracte d’un espai sempre fosc que, d’altra banda, per moment s’omple també de creus. No som certament davant aquella eclosió de crucifixos amb la qual Ollé I Flores remarcaven el component de repressió religiosa tan present a la posada en escena de “Norma”, però la creu també juga aquí un paper important, no tant com a referència al cristianisme, sinó com a recordatori dels camps de mort que deixen al seu pas les guerres.
Més enllà dels simbolismes visuals, però, la direcció escènica d’Ollé es mostra un xic massa tímida pel que fa a potenciar les aptituds actorals del seu ben notable repartiment. Som en aquest sentit força lluny del magnífic muntatge de “Pelléas et Mélisade” vist també fa uns mesos en aquest mateix escenari, i en el qual la implicació a nivell interpretatiu dels protagonistes reflectia en tot moment la complexa i sovint enigmàtica psicologia dels seus personatges. Ollé crea un grapat de notables imatges dotades de força a nivell visual. Però la seva direcció es mostra excessivament convencional quan es tracta de conduir la interpretació cap aquelles cotes de dramatisme absurdament romàntic que la rauxa del llibret reclama a crits, per tal de conferir-li a aquest material una visió més obertament contemporània i alliberada de certs estereotips. Falta una major implicació en el gest, i una major intensitat en un moviment coral que tendeix també cap a un cert estatisme, malgrat les marxes a les quals es veuen obligats els soldats emmascarats, i les devotes caminades pel claustre invisible que realitzen les monges que es veuen de cop situades al ben mig de la passional tragèdia. La intensa prestació vocal de Vittorio Grigòlo ( escorat, això sí, cap a un exhibicionsime un xic excessiu ),Saoia Hernández, Juan José Rodríguez i, especialment, Ksenia Dudnikova ( la gitana Azucena d’aquest muntatge) i la notable direcció orquestral de Riccardo Frizza situen la partitura a l’altíssim nivell que li correspon. Però la teatralitat de la proposta, queda per sota de les seves possibilitats.
