Sasha Waltz s’ha atrevit a jugar amb la música minimalista. Sense arribar a l’aleatorietat màxima, la peça té un cert aire de música incidental d'Erik Satie que, permet construir una dansa conceptual, coreografies obertes que donan als ballarins l’oportunitat de traslladar-les per l’espai escènic a partir dels seus impulsos, cobrint els buits. Com la trilogia onírica de Jan Lawers (Isabella’s room, The lobster shop, The deer house) el públic tria què vol veure, i fer l’aposta de quin serà eel canvi de movment seguint a un de la dotzena de ballarins.
La intensitat dels ballarins garanteix que el moviment connecta i traspassa la quarta paret. I, en aquest espai de contemplació, de deixar-se atrapar, el públic es deixa persuadir. Tot i que el moviment tingui el pes preponderant, un linòleum blanc que puja també en forma de ciclorama al fons de l'escena, al darrere permet una projecció de filtres de colors que multiplica l’efecte dels intèrprets.
La pandèmia va obligar a multiplicar la creativitat per establir 53 accions per a cada un dels 53 moviments musicals. De les gravacions, via zoom, es van establir tutorials per explicar com es fan els moviments (independentment de la partitura, però). Per això, ara es poden desplegar en múltiples varietats que invita a una nova forma de transmetre en el ball. És evident que l’acció es pot imitar però el que li dona la qualitat és el treball dels intèrrets que, amb concetració, sense poder sortir de l’espai i projectant intensitat en les accions que obren el capítol o que el mantenen com un ressò alternant-se amb els nous i insinuant alguna varietat que incideix amb el lleuger contacte entre parelles o grupals i que estableix la imprescindible sorpresa per a gaudi d’intèrprets i públic. Sense necessitat de comprendre res, es gaudeix de pas del temps, de la variabilitat de la vida. és un joc trivial que ultiplica sorpreses, des de la intimitat
