El record de l’enginyós muntatge de David Alden de L’incoronazione di Poppea, última òpera de Claudio Monteverdi que va arribar per primera vegada al Liceu el 2009, no ha impedit que la versió concert, presentada divendres, conquistés de nou el públic del Gran Teatre. En aquella ocasió, Sarah Connolly i Miah Persson encapçalaven un gran repartiment, amb direcció musical Harry Bicket. El triomf d’una partitura que plasma l’amoralitat dels personatges del llibret va ser rotund. En aquesta nova aparició del títol, han sigut els cantants, amb el seu sobreesforç expressiu, els que han donat vol a una funció en què la irregular direcció musical de Jean-Christophe Spinosi, al capdavant de l’Ensemble Matheus, no ha estat a la mateixa altura.
Així i tot val la pena aprofitar, avui, la segona oportunitat de disfrutar d’aquesta obra del geni, que mostra el cínic comportament dels protagonistes d’una història basada en fets reals que van tenir lloc a la Roma dels temps de Neró. El text de Giovanni Francesco Busenello relata el repudi de l’emperador de la seva dona Ottavia per poder casar-se amb la bella Poppea, davant l’oposició del seu marit Ottone i del filòsof Sèneca , guardià de les essències ètiques. Però la força del desig més libidinós s’imposa sobre les conviccions morals, circumstància que va provocar un notable escàndol en la première veneciana de 1642, tenint en compte la condició de sacerdot de l’autor de la música
Spinosi ha limitat la instrumentació per donar més força a la carnalitat dels cantants i, en aquest sentit, aconsegueix que aquests es moguin amb una llibertat gestual més gran, en algun cas excessiva perquè és amanerada com en les intervencions de David DQ Lee, ben dotat contratenor que dona cos a un histriònic Neró. Sabina Puértolas (Poppea), en canvi, mostra l’equilibri entre gràcia, sensualitat i excel·lent registre vocal del seu rol, i Maite Beaumont (Ottavia, dona de Neró) evidencia seguretat i caràcter.
En l’ampli elenc també destaca la noblesa i rotunditat del baix Luigi de Donato (Sèneca) amb les seves sentències en forma de recitatius. Krystian Adam brilla en el lluït paper amb vis còmica d’Arnalta (consellera de Poppea) i Verónica Cangemí és una estupenda Drusilla, la futura esposa d’Ottone, que encarna un entregat Filippo Mineccia. Francisco Fernández Rueda es multiplica amb encert en diversos personatges, igual que Emilie Rose Bry (lluminosa en el rol al·legòric d’Amor) i Cyril Auvity (Mercuri, entre altres). Una funció que manifesta la lúcida i revolucionària modernitat de Monteverdi.
