Invocació

Teatre

informació obra


Estrena:
estrena absoluta
Dramatúrgia:
Rafel Duran
Direcció:
Rafel Duran
Intèrprets:
Mercè Anglès, Anna Güell
Companyia:
Q-Ars Teatre
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Vídeo:
Idei
Sinopsi:

Invocació (variació lliure sobre Ricard III de Shakespeare)

Dues dones invoquen els clàssics per comprendre millor el nostre present. Corren temps difícils, d’abús de poder i d’incompetències polítiques. Moltes preguntes, poques respostes. El temor social es cola per les esquerdes. Quatre personatges femenins esperen ser elegits. La tria és Shakespeariana. Els mecanismes perversos del poder es posen en marxa. Dues dones. Quatre veus. Com a gran objectiu, assolir el poder amb mètodes malignes. Tot és vàlid. Hi ha murs que escolten i d’altres que parlen. La calumnia entra en joc. L’espiral del dolor gira sense aturar-se. L’eròtica del poder és el millor afrodisíac i… l’últim.

Crítica: Invocació

28/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Carme Tierz

La Invocació que Anna Güell i Mercè Anglès representen a la Sala Atrium compleix les expectatives dels qui hem seguit (amb plaer) la trajectòria de Q-Ars Teatre: un espectacle minimalista, però desbordant d’imatges, d’enginy, d’emocions. Aquest cop, les dues actrius ens conviden a reflexionar sobre l’abús de poder i la corrupció de l’ànima humana a partir d’un destil·lat de Ricard III, que barregen amb Les Reines de Normand Chaurette –variació, precisament, del clàssic shakespearià. Com sol ser norma en les creacions de Q-Ars, el muntatge dóna veu i protagonisme a les dones, reines tan poderoses com els seus esposos, pares o germans i, en alguns casos, igual de despietades i intrigants.

A través de quatre d’aquestes dones, Güell i Anglès posen de relleu l’irracionalitat de les lluites fratricides pel poder, de l’ambició sense mida. En un instant, canvien el dolor d’una mare que tem perdre els seus fills pel gest grotesc d’una harpia disposada a matar per tal de fer-se amb la corona; el desencant d’una reina vella, cansada de les maquinacions de la cort, per la cobdícia d’una aspirant al tron. Són girs emocionals que les actrius executen amb precisió, ajudades per l’àgil dramatúrgia i direcció de Rafel Duran. La complicitat entre intèrprets i director d’escena és absoluta –com va passar, per exemple, a l’exquisida Anem a fer una musa– i connecta fàcilment amb el públic, que sense gaire esforç traça paral·lelismes entre l’acció representada i la realitat: les relacions polítiques de totes les èpoques (i, fins i tot, les de l’àmbit quotidià) desencadenen sovint tensions que, vistes des d’una platea,  voregen l’absurd...